• Neixen del respecte per les persones de les què voldria fer-ne un retrat humà

Foto: EL PERIÒDIC

Inicio la col·laboració amb EL PERIÒDIC D'ANDORRA amb unes aportacions d'escriptura gens fàcils. Assajar de posar negre sobre blanc etopeies, lluny de qualsevol fanatisme, partidisme, electoralisme, simpaties, amistats inversemblants, i només amb el bolígraf i el paper en blanc, és una mena de repte en una comunitat, aparentment universal, i més tancada que un bagul de núvia, abans de les noces.

Jo les anomeno «etopeies», que ve del grec i del llatí, i que no són altra cosa que intentar aproximar persones, conegudes o no, importants o no a nivell socio-polític-cultural. Són, però per a mi imprescindibles a la comunitat del país, sempre és clar per mitjà dels meus ulls.

Etopeies de persones, que sense cap diàleg amb mi, en el moment que escric, només l'interior, penso que de dins o de fora contribueixen a que aquest país no se'n vagi en orris.

Etopeies de dones i homes, de persones en definitiva, que és el que compta, que lluny dels medis, normalment, són claus. I no és terriblement difícil redactar aquestes etopeies, perquè avui, gràcies a Déu o als déus tot es pot dir, sempre que hi hagi tendresa en dir-ho, abans en pensar-ho, i després en explicar-ho. I valentia i força també, i entusiasme, el famós «carisma» que neix del interior i que cap escola universitària del món no té la sort de donar si prèviament no hi han les brases i, sobretot, no les alimenten.

¿No creuen que a Andorra ens manca el carisma? Hi ha una expressió que fa molts anys que no escolto en els nostres parlars: «és una persona molt sentida», «me'n sento», «me n'he sentit», quan ens volen derrotats, vilipendiats potser..., i en els espais teòricament polítics és una actitud que, gairebé mai, no es té en compte. La discrepància ideològica no es cap excusa, sense violència física, però sí amb actituds agressives, a nivell personal, per deixar de pensar que l'adversari –mai no l'enemic– pot ser una «persona sentida».

Encerclades des de la meva retina, aquestes etopeies, ben entés personalitzades, singularitzades neixen del profund respecte i afecte per totes aquelles persones de les què voldria fer-ne un retrat humà, el meu certament, però no aïllat del nostre espai d'Andorra, en aquesta aventura estranya del segle XXI .

I tampoc serà un diccionari de noms il·lustres, ni d'una arribada o sortida d'un cementiri, a nivell del Wells, quan ella l'Alida Valli, marxa i se'n va del món del Joseph Cotten, al film El tercer home.

En aquest país, avui més que mai, urgeix deixar constància de persones que, sovint, oblidem perquè no volen aparentar, I per altra part els media no els persegueixen massa perquè són normals. La facècia, em deia la meva mare.

Així seran aquestes «etopeies». Un intent d'honestedat, saviesa, por, gosadia, i creença abans que tot.

Els respecto molt, aquestes meves, espero que vostès, també, persones, que fan de cada dia seu, una engruna de la vida.

Creença profundament atordida, en un país, també en la pròpia (no la de tots) butxaca, no en la dels pretesament poderosos, sinó en els què treballen dia a dia, com deien els creadors o recreadors d'aquest país. Com els Pérez, els Cierco, els Reig, i els «bells», «vells» contrabandistes en aquest país. Els qui pretesament han estudiat a Londres, París, Barcelona, Roma, Toulouse, Lleida, o Perpinyà abominen d'ells. Pobres infants!

Un dia –de moment, assajaré d'estimar els anònims. Deo volente intentaré apropar-me a aquests petits «fils, filles, nets o netes»que ara –ai!– escalfen sitials, gràcies als seus ancestrals pioners, també contrabandistes.

Només mancaria! 

Per a més informació consulti l'edició en paper.