• Afortunadament aquesta petitesa d'Andorra ens acosta més els uns als altres

Foto: NOE

Una de les coses que encara s'agraeixen es que Andorra sigui petita, no ens enganyem, les coses son així mal que a alguns els pesi i volguessin disposar de més i més muntanyes per gratar i anar aixecant monstres de formigó en nom del progrés i el creixement.

Directe i sense embuts acabo de donar la meva opinió més exacta al meu pensament, i si cal matisar-ho podríem definir la substancial diferència entre riquesa i prosperitat, tot i que no seria l'objectiu d'aquesta Tribuna.

Afortunadament aquesta petitesa ens acosta més els uns als altres, i malgrat que alguna que altra vegada es fa dur de reconèixer que fa setmanes, de voltes mesos o un any, que no ens hem trobat o que no hem coincidit, sigui al bell mig de Les Escaldes, en una celebració d'amics i família o en un funeral, sempre ens sentim a prop uns dels altres. Aquesta petitesa és la que moltes vegades acaba retrobant parent renyits, familiars allunyats i vells amics enfrontats; vaja que ho posa fàcil per tornar a oferir la salutació i la paraula.

Quan llegeixo o escolto algunes notícies i alguns comentaris en contra de nosaltres mateixos, i en especial en l'àmbit polític, no se si pensar que hi ha dos països, o quelcom rutlla molt malament. No cal anar més lluny, aquesta setmana roda de premsa per aixecar la bandera de «com que s'han equivocat, nosaltres els hem fotut»; bé, aquesta és la meva interpretació, no es tracta de recolzar un Govern per a un país i tots nosaltres, es tracta d'anar en contra sistemàticament a qualsevol preu.

Avui em queda clar que he de tornar a llegir l'estudi sobre aquesta definició que publicà Gonzalo Fernández de la Mora el 1976, i de nou acabo de deixar molt clara, sense dubtes, la meva opinió sobre l'actual moviment social per a una reforma social.

Als tres anys el meu pare em va posar uns esquís per primer cop, a peu de les Antenes, quan encara hi eren totes dues i a ningú li espantava que un o altre dia aquells emissores tornessin a roncar com ho varen fer el 1982; escaletes a munt i a trompicons cap avall. Onze anys més tard i amb uns Samid K73, amb una nota mitjana de 9,95, imprescindible per a poder aconseguir que els estudis continuessin a Le Rossey i competir en Gegant, els somnis d'un jove es varen estroncar, i tenia 36 anys quan amb la meva dona, tornava a baixar de nou per les Antenes amb uns Volant d'inoxidable de 2,40 recordant les ensenyances del pare; tot un èxit.

Fa dies que segueixo les informacions que arriben d'Istanbul i de Londres, dues ciutats que he pogut conèixer al llarg dels anys, i que malgrat que poc cas faig als esports avui, excepte l'esquí que practico amb la meva filla des de que té tres anys, per motius personals estic més pendent del Daniel a Istanbul i del Toni a Londres, que de la meva filla i les seves experiències amb el Windsurf i l'Optimist. Jo no vaig aprendre a nedar, ha estat un aprenentatge dur i pesat ja de gran.

És quan aquest matí he d'anar a buscar a les pàgines dels diaris, més amagades, per a poder trobar alguna informació dels resultats de les partides de les Olimpíades d'escacs a Istanbul i veig els èxits de la tercera ronda amb la contundent victòria del Daniel, amb un final de partida d'alfil i cavall contra rei, que grans mestres de vegades no han sabut gestionar bé, i que el Daniel ha tancat amb un escac i mat. He perdut el compte dels anys que el Dani ens representa, i a casa cada vegada que saben que participa en algun torneig, sempre sento allò de, ¿com li ha anat al Dani?. Veig que el Toni a Londres ha superat en tres segons la seva millor marca personal en els 100 metres braça, en els primers Jocs Olímpic en què participa, em sento orgullós d'ell i de tots els seus, i avui segurament a casa tres diners faran festa major; ja sé que serà el primer que em preguntin quan truqui a la família a la costa: ¿Com li ha anat al Toni?

Per tercer cop avui acabo de deixar més que clara la meva opinió, i em sembla que seria innecessari escriure gaire res més, però resto amb el dubte de si algun que altre comentarista, articulista, periodista i polític, en vist de com escriuen uns i com actuen altres, ho sabran entendre, i per ganes els recordaria allò d'una retirada a temps és elegant, tot i que pensi en que uns millor que callin i altres que es jubilin.

Es país és petit, i amb el Toni ara feia setmanes que no ens veiem, però podeu estar ben segurs que serem molts els que ens farem el trobadís d'aquí poc amb ell per fer-nos la fotografia i demanar-li que ens la signi.

Per a més informació consulti l'edició en paper.