• Una bona obra, un bon escriptor, millor direcció amb un bon teatre i mals actors

Foto: NOE

Com anava allò dels tres actes del teatre que estudiàvem quan teníem 9 o 10 anys? ¿Exposición, nudo y desenlace?

Per tant davant el públic i l'audiència, he optat per mantenir els cànons i dividir aquesta Tribuna en tres actes, al més clàssic estil de quan anàvem a l'escola amb una soca de llenya sota el braç i el llibre d'Història sota l'altre, i els pensaments quan surts al carrer amb el cul dur de la cadira del galliner.

L'exposició es tracta d'un acte breu, però consolidat on l'autor reflexa el que l'ha motivat a escriure la obra, i sense deixar clar quins camins i on vol arribar, sap crear la màgia per mantenir al poble en una incomoda butaca, pendent de la seva paraula.

¿Que volem ?

No pagar; està clar i sense cap mala cara i sense que a ningú se li caigui la cara de vergonya, siguem sincers, no ens agrada pagar, tot i allò de que qui paga descansa i qui cobra encara més. Doncs avui descobrirem perquè paguem, perquè cobrem i com trobar resposta a aquesta gran penúria que ens envaeix quan paguem i l'alegria de quan cobrem.

¿Atraient, oi? No em direu que una representació amb aquesta exposició no te tots els números de que et diguin allò de «molta merda». Bé, desenvolupem l'obra.

¿Sabem el que volem?

Al llarg de diferents passatges, i en un escenari acuradament treballat on es veu l'ombra de Caldea sobre el centre d'interpretació de l'aigua reflectits a la façana del Consell General, apareix la Remei que es queixa davant les càmeres de la televisió nacional de que ha de pagar per ésser del consell d'administració de la empresa del seu gendre, sense sou, i ara ha d'avançar els euros d'IRPF que li tornaran l'any vinent sobre els beneficis que declari. Darrera seu la Leonor fa mans i mànigues per a què la càmera l'agafi, mentre aquesta prefereix seguir les faldilles molt curtes d'una joveneta, i en un canvi d'escena ràpid apareix el polític en hores baixes criticant i despotricant contra tot el que fa i desfà el Govern; darrera seu els quatre que esperen una ensopegada li fan la rialla mentre busquen per on pescar una cadira, i la Leonor li diu quelcom com: “Vostè no sap qui sóc jo» al pobre càmera. Un darrera l'altre apareixen i desapareixen els ministres i tota la seva companyia d'assessors i col·laboradors, en una ball incessant de números, propostes, lleis i reglaments que intenten trobar com uns paguin sense adonar-se que paguen i callin, i altres entenguin que cal pagar per seguir cobrant com sempre.

Està clar que sabem el que volem, se sent en una veu amagada, no pagar i cobrar molt, i que ens ho donin tot pastat i mastegat.

Apareix en escena un grup de cridaners amb pancartes demanant que no es retallin sous; pel carrer de més amunt uns que demanen més seguretat i efectius, i des d'un balcó una colla es declara en vaga de formularis, xeringues i escombres caigudes. Darrera el pobre càmera mig espantat apareixen pancartes i una colla trabuc en mà defensant la cria del cargol bover al Roc del Patapou.

Arriba el moment del desenllaç de tot plegat, i amb una mirada a la dreta per si de cas quelcom està una mica fora de lloc, i una altra a la esquerra, no sigui que no siguem del tot políticament correctes, l'autor recorda aquella magistral frase atribuïda a l'humorista espanyol Forges, on en la època franquista va dir quelcom semblant: «Las autopistas españolas son la mejores autopistas de España».

Si que ho sabem.

Així es veu un grup assegut al voltant d'un braser, amb les capes descolorides i apedaçades, i el tricorni pelat damunt les cames i els pantalons que no cobreixen els turmells. Tot segueix igual, res ha canviat, han passat els anys i seguim uns que no volem pagar, tot i siguem sincers, cap volem pagar, però sí que tots volem seguir cobrant. La única diferència és que uns potser més que altres, pensem que ho podíem haver-ho arreglat, i en lloc de que l'escena sigui ara una pila de totxos i ferros rovellats, on no podem dur ni el bestiar a pasturar, parlem i pensem en el que podíem haver fet i no hem fet, i tampoc volem fer.

Surto del teatre i tant bon punt poso el peu al carrer trepitjo una immensa tifa, fidel a la dita, molta merda, bon senyal de que la obra ha tingut espectadors, però m'adono que som tots plegats espectadors d'una obra de teatre en la que ens volem veure com a actors privilegiats, aixecant la veu com na Leonor, i recordant, «vostè no sap qui sóc jo», però en cap moment assumir la nostra responsabilitat. Acudint en massa al teatre per veure l'obra de la nostra vida, està clar, com ens solucionen la vida des de dalt de l'escenari, i amb una mica de sort encara ens agafen com a figurants i a viure la resta de la vida del paperet.

És aquí on l'autor es retira i l'espectador reflexiona en l'entrada que ha pagat per veure la obra, per ser-ne partícip, un actor més, i amb la consciència del que ha assumit la responsabilitat d'escollir o no escollir, d'assistir a la representació, i a tot el que representa, de pagar, escoltar i acceptar la obra que es representa.

Recordo el Dret Romà, solve et repete, que en la meva personal interpretació, no com vaig sentir dir un dia a un administrador davant la Llei andorrana, –tot és molt interpretable al meu gust– ve a dir que ets lliure d'exercir el teu dret, sigui quin sigui aquest, i ets obligat a respectar i escoltar el que tots hem escollit. Paga, i després reclama si creus que et pertoca, que d'excuses de mal pagador tots n'hem sentit.

Des de l'apuntador, a l'il·luminador, al que posa els coixins a les butaques, la jove que reparteix mocadors amb colònia, el que ven les entrades i el que recull els abrics, fins el que a la porta de l'altra banda del carrer veu com la seva obra no atrau els espectadors, tots som autors i actors, públic i crítics de la nostra vida i de la nostra societat; i en defensa del valor més preuat que té aquest poble, aquest públic, aquests actors, la paraula i la honestedat heretada dels furs i dels nostres pares, respectem i recolzem el nostre Consell, el nostre Govern.

Per a més informació consulti l'edició en paper.