• Comença una mena de peregrinatge llarg, de milers o potser milions d'anys

Foto: EL PERIÒDIC

Hi ha un aforisme que diu que la necessitat crea l'objecte. Sí, però l'objecte ha de tenir una funció, i en tot plegat es troba la gènesi de l'art sortit de les mans de l'home –entengui's, si us plau, de la humanitat; homes i dones . Mans intel·ligents inventaran les eines per crear els objectes necessaris per millorar les condicions de vida.

Comença una mena de peregrinatge llarg, de milers o potser milions d'anys, que porta cap a les fonts del treball i les tradicions, però també cap a la reflexió què és aquest camí recorregut i on ensha dut a les nostres generacions i potser també a les futures, que sembla que cada vegada dependran menys de les eines manuals.

Potser és per això que un home que va néixer quan la màquina sols era un auxiliar de la mà i de l'eina, i viscut el pas de la gúbia i la maça a les màquines reproductores robotitzades, té tendència –segurament per inadaptació– a evocar, si no amb enyorança, o potser sí, el vessant sensual i càlid de les eines i dels objectes que en sortien. Mogut per la passió i admiració per l'artesania tradicional, fa anys, molts anys, que he anat aplegant, d'acord amb les meves possibilitats i circumstàncies, tants trastos com he pogut i m'han captivat.

Fa un temps EL PERIÒDIC D'ANDORRA va reproduir i publicar uns dibuixos destinats a un llibre utòpic que vol tractar d'aquesta cosa tan quotidiana que és el pa, doncs vet aquí que em va agradar. Sobre el paper imprès feien qui sap la patxoca!, això i l'experiència del llibre El moble andorrà, m'han empès a treballar en una empresa que ja hauria d'haver portat a terme, o almenys intentar-ho: dissenyar, si no tot, en part, el fons propi de l'art popular d'aquestes contrades, és a dir, dels objectes que omplien i feien la seva funció acompanyant aquells –per a mi– bells mobles de la tan propera antigor.

Un altre aforisme tan vell com l'anar a peu i que sembla que és xinès diu que una imatge val més que mil paraules, i convençut com estic que etnògrafs i antropòlegs són els que un dia explicaran el que un no arriba a escatir em limitaré, doncs, a ser escàs en la lletra.

Reproduiré el que diu sobre el tema un pensador francès. Veient-me en la incapacitat de traduir el que és intraduïble per no trair la inimitable gràcia poètica de la noble i sàvia retòrica francesa: «un outil dont notre main privée de mémoire découvrirait à tout instant le bienfait, n'enviellirait pas, conserverait intacte la main.» René Char.

En aquest primer apartat hi figuren dues capses, potser són dos joiers, en tot cas els dos autors deurien de donar molt importància a la seva destinació, qui sap si es tracta d'un regal a l'estimada o a algú molt especial, altrament no hi haurien dedicat tant talent ni tanta feina. Totes dues capses estan ornamentades a través de la tècnica que els suïssos anomenen kersbchnitt, denominació adoptada internacionalment. És tracta d'una talla amb fulles, senzilla sols en aparença.

La primera, de construcció més aviat rudimentària, és en fusta de cedre aprofitant una caixa de cigars de qualitat, l'autor sabia el que es feia, doncs no podia trobar millor fusta per realitzar la complicada i diminuta filigrana geomètrica, a punta de ganivet i executat de forma impecable.

L'altra, construïda per algú que dominava l'ofici de la fusteria, és també treballada amb la mateixa tècnica incisa que l'anterior, però amb gúbies planes, amb suma perfecció. El més remarcable, però, és la composició basada en una combinació de triangles, de manera que al centre es tanquen en un hexàgon que emmarquen dos triangles més, segur i per molt abstracte que sigui l'entramat, hi ha amagada una intencionalitat, potser no siguin casualitat els sis costats simètrics coronant els dos triangles simbòlics.

Il·lustració: capsa-joier feta amb fusta de cedre, prové de la Massana, és del primer quart del segle XX. Capsa-joier feta amb fusta de pi, prové de Sant Julià de Lòria, és de final del segle XIX.

Per a més informació consulti l'edició en paper.