Paradoxalment, són els més aferrissats contraris a la secessió de Catalunya els més convençuts que la seva independència és un fet imminent. Hauria de ser a l'inrevés, que anessin els nacionalistes catalans els més penetrats d'aquesta idea, però no: en el Madrid tertulià i governamental (que no en el Madrid real, on la gent està indignada amb altres coses i participa al 15-S) caminen, com si diguéssim, en ple tràmit de divorci, amb els seus retrets, amenaces i acusacions corresponents: «¿On van aniran els catalans sense nosaltres, si no tenen on caure morts? ¿A qui els vendran el cava? ¿En quina Lliga de futbol jugarà el Barcelona? Doncs res, res, que se'n vagin amb vent fresc», se sent dir a la Cort.

Els nacionalistes catalans estan avui, més o menys, en el mateix punt que fa una setmana, un mes, un any o un decenni, doncs l'emoció de la Diada, de sentir-se tants i tan forts, dura el que duren les emocions. Entre ells, n'hi ha de dretes, com els de CiU, de centre, com els de Ciutadans i els del PSC, i d'esquerres, com els de Iniciativa o ERC, i, com passa a tot arreu, el nacionalisme de cadascun d'ells, que és l'única cosa en la que en teoria convergeixen, és tan dissímil del dels altres, que gairebé constitueix la seva màxima divergència. Això, com és natural, ralenteix i destorba el seu «full de ruta» cap a la independència, mentre que en el costat contrari, és curiós, es dóna com a cosa feta.

Clar que en el costat contrari, sobretot al fons a la dreta, el discurs i el propòsit són més simples. El primer: el de la criminalització pura i dura del nacionalisme català, sense majors dibuixos dialèctics; el segon: aigualir-los la festa tant com sigui possible, i, si s'escau, en l'impossible.

Artur Mas no és, per descomptat, un tipus seriós, i molt menys un polític amable ni benèfic. Es dóna un aire a Laporta, l'anterior president del Barça, però aquell era, en el seu folklorisme, més autèntic. Mentre sigui aquest senyor, Mas, el que s'obstini a liderar la independència, aquesta seguirà albirant-se en un horitzó llunyà, però compte amb el PP, especialista en alimentar i radicalitzar els nacionalismes i les ganes d'independència.

Per a més informació consulti l'edició en paper.