Fa més de tres anys que el president Montilla va començar a parlar de la desafecció entre Catalunya i Espanya. Estava pressionant per als terminis en la negociació del nou finançament autonòmic. I les dificultats pròpies de l'acord van ser utilitzades per a la tensió de les amarres que uneixen la nacionalitat històrica amb la resta d'Espanya. Governar amb un partit clarament independentista, que a més va rebutjar l'Estatut i va fer una activa campanya per votar-hi en contra, és una aventura amb molts costos; per a tots dos. ERC s'enfonsa i el PSC podria obtenir, tant en les eleccions autonòmiques com en les generals, un dels pitjors resultats de la seva història. Hi surt guanyant en aquest riu de pescadors CIU, que voreja la majoria absoluta per governar a Catalunya i creix, també a costa del PSC, en la intenció de vot de les generals. Puja el sentiment independentista al seu màxim històric en els temps moderns: prop del 25 per cent dels catalans es manifesta a favor de la independència.

Tot això requereix una anàlisi tranquil.la, però hi ha algunes claus que es poden avançar. La primera, que sembrar la frustració sobre la situació de les relacions entre Catalunya i Espanya beneficia al nacionalisme, l'oxigen del qual és la tensió entre aquestes dues realitats. La pretensió del PSC de competir en l'espai propi dels nacionalistes en comptes de reforçar els llaços integradors ha estat una càrrega que acaba per sortir per la culata. I a més, tenint en compte que els intents de Zapatero d'acontentar el PSC poden tenir danys col.laterals a moltes parts de la resta d'Espanya.

El PSC hauria de començar com més aviat millor a fer un inventari de desperfectes per la seva prioritat identitària i la seva comprensió amb els seus socis independentistes. El PP, que segueix enterrat en la part més biaxa de les enquestes, hauria de fer comptes de la seva aposta pel seu recurs contra l'Estatut. I Zapatero, aprenent de bruixot, hauria de calcular els desastres que provoca la promoció de l'Estatut. Ara que s'ha mesurat el cansament de Catalunya amb la resta d'Espanya, caldria recórrer el camí invers. Molts espanyols, de segur que no entenen que en ple segle XXI, amb un Estatut al qual ja no caben més competències ni transferències, continuï sent pedra de disgust en comptes de calze de satisfacció per a la majoria dels catalans. Potser l'anàlisi més concloent condueixi a contemplar com una gran part dels ciutadans està avorrida d'una classe dirigent que en comptes de solucionar problemes s'ha especialitzat a crear-los.

Periodista. [email protected]

Per a més informació consulti l'edició en paper.