• Res millor que un canvi de pentinat per afrontar un nou curs ple d'incògnites i un futur ben incert

El setembre és el mes dels bons propòsits. Anglès, gimnàs, piscina i tallers sobre la transmigració i la metempsicosis de les ànimes després de la mort. Quan vaig decidir canviar de pentinat no sabia si era un bon propòsit o un acte d'inconsciència. El cabell em va créixer més del compte per la meva negligència. Em va fer mandra anar a la meva perruquera d'Andorra la Vella i vaig pensar que ja hi aniria a la platja perquè tindria més temps i estaria més tranquil. Cada vegada, però, que passava per davant de la perruqueria i veia aquells dos nois amb la mirada tan ensopida com la d'un vigilant nocturn d'aparcament optava per entrar a la iogurteria del costat. I així m'ha anat: cinc quilos de més i 2,5 € de menys per cada iogurt gelat tunejat amb lacasitos, minioreos i tota classe de bombes calòriques.

Mentre, el cabell anava creixent i era més difícil de controlar que la prima de risc o les reaccions per la implantació de l'IRPF, i quan ja semblava un integrant de Los Chichos, de Bordon 4 o un palmero d'un tablao flamenc vaig decidir, ja de tornada a casa, anar a tallar-me'l. Amb la mateixa facilitat que accepto i estimo la meva miopia, les meves arrugues i els pocs, pel moment, pèls blancs i la pelussa de l'orella, vaig acceptar, en demanar-m'ho les dones de la família, no tallar-me el cabell gaire curt. Petició que també va complaure la meva perruquera sempre receptiva a les innovacions. Els últims anys, conscient, que tinc uns pèls rebels, havia optat per un tall més proper als skinheads que als hippies, als punks o a Bob Marley sobretot després d'haver passat, durant la meva existència, per pentinats tipus barreja entre llit de faquir i membre de Level 42, obrer-formiga de Guangzhou o Michael Jackson a l'etapa dels Jackson Five, sense oblidar els anys del look mullet dels suburbis anglosaxons més conservadors i que a Espanya es coneix popularment com a tall Melendi. A més, sempre he tingut molt present que ja Sant Pau en la seva primera Carta als corintis afirmava que el natural era que els homes, per glòria de Déu, portessin el cabell curt i les dones, per glòria de Déu, no.

Tornant a la Terra, entre la teoria de la meva perruquera, en el sentit que pocs elements del nostre cos han adquirit un valor comunicatiu tan actiu com el cabell, i el record de la injustament poc valorada pel·lícula Whitnail & I on entre irlandesos psicòtics, traficants de drogues i actors a l'atur, un personatge diu que «els pèls són antenes que capten senyals del cosmos i les transmeten directament al cervell i per això que els calbs no entenen res», és comprensible el meu neguit al seient de la perruqueria. Per acabar-ho d'adobar, a la revista que fullejo, un expert en imatge explica que «un cabell massa cuidat com el de Cristiano Ronaldo és vist com un signe de superficialitat i baix nivell cultural». Per tant, incapaç de processar tanta informació, penso que sigui el que el destí o la inspiració estètico-capil·lar de la perruquera vulgui i em decideixo per un tall no gaire curt, moderat, discret, com el percentatge d'obligats tributaris que ja han fet el pagament a compte dels nous impostos directes. Surto content i pensant en el candidat republicà a les eleccions dels Estats Units, Mitt Romney qui va etzibar als seus oponents el 2008 aquella cèlebre frase de «dieu el que vulgueu, però del meu cabell res».

Les primeres reaccions al tall no es fan esperar i, per sort, em diuen que queda bé. De moment els resultats són millors que els de la selecció de futbol, encara que vist el rendiment de la tricolor contra Hongria i Romania s'ha de reconèixer que no he posat el llistó gaire alt. Sóc conscient que no faré història com el tupé d'Elvis Presley, el d'en Travolta a Grease, el serrell de Justin Bieber o el Rachel de Jennifer Aniston a la sèrie Friends, ni tampoc no seré inclòs al llibre Whose hair? de Christina Christoforou, però a mesura que vaig sumant mostres d'adhesió, tinc una pujada general de MDOH. Vivia angoixat per la desaparició d'espècies animals, pel forat de la capa d'ozó, per la devaluació de l'euro i per la visita a la perruqueria. Aquesta setmana he eliminat la darrera preocupació encara que n'he afegit d'altres després de llegir l'informe econòmic de la Cambra de Comerç.

Vist l'èxit del nou pentinat no descarto completar el canvi de look amb la barba que està de moda com es va demostrar al darrer festival de cinema de Cannes i també per fer honor a la frase del catedràtic d'antropologia de la Universitat de Lleida, Carles Freixa quan assegura que «les barbes solen aparèixer en moments de desconfiança en el futur». Només em frenen tres coses. La primera és que no sóc Brad Pitt. La segona és que entre els pocs llibres que no pertanyen al gènere de la novel·la negra i que he llegit als darrers mesos hi ha el d'Edward Timms sobre Karl Kraus, un satíric apocalíptic austríac per qui la barba no figura com un signe de virilitat, sinó com un camuflatge de la insuficiència intel·lectual i sexual. I la tercera que, després de tornar del banc i d'assabentar-me de les comissions que apliquen, i de rebre una notificació del centre comercial en què anuncien que em cobraran entre 2,5 i 3,5 € per portar-me la compra a casa, si no puja més de 90 €, haig de tornar urgentment a la perruqueria. Se m'han posat els pèls de punta.

Per a més informació consulti l'edició en paper.