• Les àrides zones de la regió d'Ica constitueixen els jaciments de vertebrats marins més rics del món

Al sud de Lima, en els deserts de Sacaco i Ocucaje, fòssils tan estranys com cartílags de tauró, barbes de balenes, plomes i escates floreixen després de romandre milions d'anys capturats entre els sediments. Aquestes àrides zones de la regió d'Ica (uns 200 quilòmetres al sud de Lima) constitueixen els jaciments fòssils de vertebrats marins del miocè (entre 23 i 5 milions d'anys d'antiguitat) més rics del món, assegura el paleontòleg peruà Rodolfo Sales des del seu laboratori en el Museu d'Història Natural de la capital. Els amants de la paleontologia tenen davant seu tot un univers de rareses fòssils, incrustades en unes roques que expliquen l'evolució d'organismes al llarg d'un període que es remunta en alguns casos fins a 40 milions d'anys enrere. "Ocucaje no és un parc juràsic, és miocènic i cenozoic, però no per això menys interessant o espectacular", assegura Sales, convençut que encara amaga "joies" úniques al món.

ENTRE
les restes que ja estan catalogades i exposades en el museu, destaquen les mandíbules i vèrtebres de cartílag fossilitzat d'un tauró, "molt bufó" perquè normalment només se'n recuperen les dents i el teixit es deteriora amb facilitat, destaca l'investigador. Un cas controvertit en el seu moment va ser el dels dofins amb aparença de morsa, ja que els experts es van enfrontar a tota una "crisi d'identitat animal": es van topar amb un ésser que tenia anatomia de dofí i característiques de morsa, com ara ullals molt llargs, un musell molt curt i fosses nasals en la part davantera.

Segons Sales, aquest exemplar únic va ser trobat durant els anys 90 a Sacaco, el mateix desert on també s'han conservat plomes i escates, barbes de balenes, i fins i tot closques i ossos petits d'unes tortugues de gran grandària. Aquests rèptils tenen un esquelet que es disgrega just després de morir, per la qual cosa no sol fossilitzar, excepte en aquests paratges de propietats tan particulars.

En opinió del paleontòleg, que ha treballat a la zona durant 15 anys, el secret de la bona conservació dels fòssils rau en l'ambient marí "molt superficial i d'aigües càlides" en el qual van viure aquells éssers, on no hi havia molt oxigen i les parts toves es podrien lentament. Amb el temps, els animals van ser conservats sense "pertorbacions" i quan el mar es va retirar, molts sediments es van acumular sobre les roques fins a formar un desert, en el qual els paleontòlegs lluiten per protegir les restes dels canvis de temperatura, els vents i l'erosió. Al llarg de 50 quilòmetres en la part més extensa, Ocucaje ofereix als amants de la paleontologia la possibilitat de rescatar éssers com un peresós aquàtic, un inusual animal terrestre que "va preferir" viure en l'aigua durant un temps per alimentar-se d'algues marines.

EL MATEIX SALES
va estudiar a fons els ossos oposats d'aquest peresós, que nedava entre taurons i balenes en la costa sud- americana del Pacífic. Fa unes setmanes, va publicar al costat d'altres científics, un estudi a la revista Nature sobre el fòssil trobat del Leviathan melvillei, antecessor dels catxalots moderns i considerat el major depredador marí que va recórrer els oceans fa 12 milions d'anys. Ara, amb un equip de nord-americans, Sales segueix la pista d'unes restes de vertebrats marins a la península de Paracas, també al sud de Lima, que segons el seu parer pertanyen a uns "pingüins que donaran la volta al món quan siguin revelats".

Si el que es vol és observar les restes com a aficionat, algunes agències de turisme organitzen visites al desert d'Ocucaje. No obstant això, de moment la falta de pressupost impedeix que es duguin a terme projectes per posar en valor la zona d'Ocucaje.

Periodista. [email protected]

Per a més informació consulti l'edició en paper.