• «Ens cal, més que mai, mantenir el cap clar i renovar el pacte social», deia el síndic a Casa de la Vall

Foto: NOE

Tots els sants tenen capvuitada i, de ben segur, la Mare de Déu de Meritxell no n'és una excepció. Avui, que encara estem dins dels vuit dies de gràcia, podem mirar-nos la jornada del 8 de setembre amb una mica més de perspectiva: les paraules de Sylvie Hubac, que ens va assegurar que el conveni per evitar la doble imposició amb França se signarà en els mateixos termes amb què es va rubricar, han tranquil·litzat els ànims –més enllà que defensors i detractors del CDI no s'hagin mogut ni un mil·límetre de les respectives posicions inicials– i això ens permet reflexionar, amb una certa calma, a l'entorn de l'inici del curs polític. La diada de Meritxell, com és tradició, va començar amb el discurs del síndic general, Vicenç Mateu, a Casa de la Vall: «És clar que vivim moments de dubte i desconcert, de desencantament democràtic, de pèrdua de confiança en els polítics i en les institucions, d'aparició de noves i variades formes de populisme, de desagregació del lligam ciutadà. Aquí i arreu. No és un fenomen particularment andorrà. I potser precisament per això ens cal, més que mai, de mantenir el cap clar i de renovar el pacte social, de no cedir als cants de sirena i a la temptació de substituir el debat d'idees i l'argumentació racional pel crit, la insinuació malintencionada, l'insult o l'amenaça».

A les portes de celebrar el 20è aniversari de la Constitució, prenem consciència que «al llarg d'aquests anys, en un context de major o menor bonança i creixement, hem anat ajornant la convenient i avui ja del tot imprescindible actualització econòmica i social del país». Efectivament, la transformació econòmica ha deixat de ser una opció per convertir-se en una necessitat. El Govern té el suport d'una amplíssima majoria parlamentària i, per tant, no hi ha excuses per no actuar, i fer-ho amb celeritat: «Ambdues circumstàncies [crisi i estabilitat política] mouen els responsables a actuar decididament, a no perdre el temps, a no perdre més temps».

El Consell General va aprovar, el 21 de juny, la Llei 10/2012, d'inversió estrangera al Principat d'Andorra. Una fita que té unes repercussions pràctiques evidents, però que també és un símbol del que vol ser l'Andorra del segle XXI: els mitjans de comunicació ens hem referit sovint a la nova Llei d'inversió estrangera com la llei d'obertura perquè la finalitat que persegueix el text és precisament l'obertura econòmica. El ministre d'Economia i Territori, Jordi Alcobé, quan s'adreçava a la cambra parlamentària per defensar l'aleshores projecte de llei, va recórrer a la metàfora de les carreteres com a vies de comunicació no només interna, sinó sobretot, i molt especialment, amb l'exterior: la llei –va dir– «és la primera pedra de les noves carreteres» i hauria de suposar un revulsiu tan important com ho va ser, el seu dia, la construcció de les velles carreteres, a partir dels anys 30 del segle XX.

El grup parlamentari socialdemòcrata, pel seu cantó, ja ha deixat prou clar que l'aprovació de la Llei d'inversió estrangera no compensa el que qualifiquen d'«inactivitat» de la majoria. El seu president, Jaume Bartumeu, insisteix que l'obertura requereix la compleció del marc fiscal i manifesta la predisposició dels socialdemòcrates a empènyer el carro en aquesta direcció: si aquesta tardor el Govern no presenta un projecte de llei de l'IRPF, «a final d'any ens plantejarem assumir aquesta iniciativa legislativa».

Renovar el pacte social. També s'hi referia el síndic aquest dia de Meritxell. El futur ha de ser un projecte col·lectiu, que només es podrà bastir des de la cohesió: «És moment de refermar els mecanismes d'identificació i de cohesió social i el compromís comú, és moment de reconèixer-nos com a comunitat –igual i diferent alhora, sempre canviant–, com a comunitat que ha estat capaç de travessar la història amb el cap ben alt i sabent sempre fer front a les amenaces o incerteses».

Un projecte compartit i inclusiu: «Temptegem la nostra nova identitat d'andorrans; en el calidoscopi d'aquests primers anys del segle XXI, reunint història i modernitat, universalitat i particularisme, barrejant el parlar dur de la muntanya amb els accents més diversos vinguts de terres enllà, busquem fundar un nou arrelament».

L'antropòleg, teòleg i pensador Lluís Duch, que va participar com a ponent a la darrera edició de la Universitat d'Estiu, és del parer que la crisi que travessa Europa –també Andorra, és clar– «és, més que cíclica, estructural». Però la Història ens ensenya que «l'ésser humà sempre troba sortides, això és també una constant. L'ésser humà té una imaginació que, de vegades, pot ser molt creativa».

Potser sí que som «al punt més baix de la roda», com aventurava el síndic just abans d'apel·lar-nos «a fer de la necessitat virtut». Però segurament és en aquest punt baix de la roda que estem més predisposats que mai a repensar-nos, a construir un futur on serem el que vulguem ser, en tots els àmbits: social, polític, econòmic i cultural.

Qualsevol sortida, a més d'imaginació, requerirà esforç, perseverança i el compromís de tots els andorrans –els del parlar dur de la muntanya i els que tenen els accents més diversos vinguts de terres enllà– amb el país. Un país que no deixa de ser la suma de la gent i les seves institucions: els pilars al voltant dels quals es vertebra la comunitat nacional. Units –que no uniformes– serem més forts, si fem cas al lema, i és amb aquesta força que anirem endavant.

Iniciem el curs amb reptes importants damunt la taula. La responsabilitat és de tots, de l'anomenada societat civil i dels polítics, que el dia de Meritxell estaven d'acord que és hora de deixar de banda la demagògia i posar-se a treballar. Tot està per fer, d'acord. Però el més important és que tot és possible. Paraula de Miquel Martí i Pol.

Per a més informació consulti l'edició en paper.