Dir que estem europeïtzats fins la medul·la va bastant més enllà d'estar situats al vell continent, de tenir per himne nacional El gran Carlemany, i tenir per Cap de l'Estat a dos coprínceps que representen part de l'ànima i la història del continent.

Vivim i respirem el mateix tempo i, més o menys sincronitzadament, passem pel mateix des de sempre. No sols estem a Europa, sinó que ens trobem encerclats pels països membres de la UE.

Històricament, sempre que hem entès aquesta situació com a oportunitat, hem sabut negociar bé el nostre futur, sent el cas més avantatjós al 1990 quan es va signar l'Acord d'Unió Duanera. De fet, hi ha experts internacionals que han assenyalat Andorra com a país pioner en les relacions entre la UE i els petits estats.

Per contra, quan ens hem pensat que podríem sortir-nos-en sols, anant en contra o fent cas omís, sempre ens hem acabat trobant una llosa al damunt que tallava l'aire i ens impedia respirar, quan el bloqueig a les fronteres amb les crisis produïdes pel contraban del tabac, o quan la producció de sucre, o més encara amb les qualificacions de l'OCDE com a país «no cooperant».

En aquest sentit, la sol·licitud per signar l'Acord Monetari que va realitzar el govern de Marc Forné estava plenament motivada, però quan es va saber el revers de la moneda, amb els condicionants de l'acord, llavors tothom es va anar fent l'orni. No va ser fins al govern de Jaume Bartumeu quan va arribar el deadline per tancar l'acord.

Això era fa dos anys. Llavors sobre la taula hi havia dues opcions ben clares i fàcils d'entendre. O bé s'acordava de no continuar la negociació i Andorra retirava la sol·licitud d'establir un acord monetari o bé es rubricava l'Acord i de retruc s'acceptaven els condicionants.

Al meu entendre, el posicionament més encertat el defensava Òscar Ribas, que llavors exercia com a ambaixador especial per les relacions amb Europa. Considerava que era millor retirar-se per iniciar una negociació global amb la UE, doncs amb l'estratègia dels acords puntuals al final Andorra no tindria res per negociar.

Un cop rubricat l'Acord Monetari per l'anterior govern i signat ara pel govern de Toni Martí, aquest ja no té volta enrere. Amb el que tota la normativa vigent i futura del sector financer s'haurà d'adaptar a quina estableixi la UE (inclosa una probable unió bancària), indistintament si Andorra acaba fent l'emissió de moneda o no.

Si hi ha quelcom que m'agrada dels articles d'opinió és el diàleg amb d'altres articulistes. En aquest sentit els articles d'Eusebi Nomen sempre són atractius, els llegeixes com si veiessis un espadatxí practicant l'esgrima. Ell sempre sap assenyalar els límits del camí, però no els comparteixo com els abismes que ens presenta.

Una vegada més, no es tracta de despotricar el passat, confirmant l'error d'estratègia negociadora amb l'Acord monetari ,ni de cridar a tort i a dret que vindrà al llop. Com deia en un altre article, no som la City, ni estem utilitzant la lliura esterlina, ni el franc suís; la nostra divisa és l'euro, pel que haurem de saber créixer econòmicament dins aquesta moneda, perquè per nosaltres no n'hi ha cap altra.

Per a més informació consulti l'edició en paper.