Després de quinze dies de seguir les proeses atlètiques queda un buit esportiu que el futbol no podrà omplir, fins a acostumar-s'hi de nou. Des del sofà, la diversitat de disciplines ha atorgat una varietat enorme a l'espectacle. No sempre era fàcil saber en què consistia la prova, però val a dir que s'anaven descobrint els seus arcans i hem après molt. ¿Provar els límits? ¿Les habilitats? ¿Competir? L'esperit olímpic de superació constant no deixa de basar-se en una recompensa, la de recollir el llorer de la victòria. Participar, que ja és un gran què, potser no sembla tan important. I dins de l'esperit la diversitat es fa evident, però la convivència no tant.

Després de seguir amb molt interès les proves, si mirem els millors, ¿on hi ha la diferència? Marques extraordinàries, tàctiques intel·ligents, performances increïbles, manar sobre la llei de la gravetat, respirar quasi per brànquies... Tot són meravelles dignes d'admiració. Les diferències es determinen amb moltes altres coses, com la popularitat de determinats esports. Els mitjans de comunicació fomenten, però el públic és, o esdevé, consumidor –exemple fàcil– de l'omnipresent futbol, un model de treball en equip, que ho és, ¿però a quin preu?

Les remuneracions entre els esportistes no semblen estar en relació amb la dedicació o dificultats que tenen. ¿És milions de vegades més difícil jugar al futbol o al bàsquet que al hoquei o fer gimnàstica rítmica? Ara que ens esgarrifem per remuneracions, ja es podria veure fins a quin punt l'estranya explotació d'aquests negocis no seria un aspecte a revisar.

Altres obvietats, la diferència creada per la política pública sobre l'esport d'alt nivell, però en un àmbit oposat, l'afecció a la pràctica de l'esport –una cosa molt interessant d'estudiar en aquest país. Perquè el corpore sano ha d'aconseguir-se amb exercici, però competir és tota una altra cosa i primer de tot demana condicions que no són a l'abast de tothom, cosa que tindrem noves ocasions d'admirar en els jocs paralímpics.

Londres no s'acaba mai, però després d'aquesta quinzena, es fa encara més evident que el que no s'acaba mai és Síria, d'una cultura i una història privilegiades, lliurada a les armes i a totes les pors. Això sí que s'ha d'acabar immediatament i bé. Difícil és el repte.

Per a més informació consulti l'edició en paper.