• El programa d'atletisme és hereu directe, com tots els que es corren en el món, del disputat en l'edició del 1908

Foto: EL PERIÒDIC

La marató de Londres 2012 que tanca avui el programa d'atletisme és hereu directe, com tots els que es corren en el món, del disputat en l'edició del 1908: en aquella carrera, també a la capital britànica, es va establir per a la posteritat la distància oficial de 42.195 metres.

Però aquella marató va transcendir la història esportiva i té també un lloc en els llibres de literatura britànica gràcies a la condició de cronista de sir Arthur Conan Doyle, el creador de Sherlock Holmes. Amb motiu dels Jocs de 1908, el fundador del Daily Mail, el magnat irlandès Alfred Harmsworth (lord Northcliffe), va encarregar a Conan Doyle que escrivís per al seu diari la crònica de la marató. L'escriptor explica en les seves memòries que, encara que no solia acceptar treballs periodístics, en aquest cas el va temptar la possibilitat de tenir un bon seient al White City Stadium.

Conan Doyle (1859-1930) era des de jove un gran aficionat a l'esport. Va practicar el criquet, el futbol, ??el billar, les bitlles, la boxa i l'esquí, entre altres disciplines. Va fundar, presidir, va arbitrar o jugar en diferents clubs esportius. La possibilitat d'assistir en directe a les proves d'atletisme era molt atractiva.

En la crònica publicada el 25 de juliol del 1908 a el Daily Mail va donar compte de l'agonia de l'italià Dorando Pietri en arribar, primer però exhaust, a l'estadi de Londres. Parla, impressionat, del seu rostre «groc i demacrat» i dels seus ulls «vidriosos i inexpressius». L'escriptor assisteix a una lluita «terrible, però fascinant».

En un dels episodis més cèlebres de la història de la marató olímpica, Pietri va haver de ser atès pels metges per arribar a la línia de meta. Va caure quatre vegades i només gràcies a les assistències va poder completar la prova. Posteriorment, els jutges van atendre una reclamació de l'equip nord-americà i van considerar que l'ajuda rebuda per l'italià mereixia la seva desqualificació. La victòria va ser adjudicada a John Haynes, que havia arribat mig minut després.

Durant molt temps va circular entre els historiadors la falsa idea que el mateix Conan Doyle, que havia estudiat medicina, estava entre els que van atendre Dorando Pietri sobre la pista. Però la seva crònica ho desmenteix: «Estava a unes poques iardes del meu seient», diu en descriure com va poder «entreveure» des de la grada el defalliment del corredor italià.

Indignat per la desqualificació, l'escriptor va obrir una col·lecta per recaptar diners per a Pietri i ell mateix va aportar cinc lliures. Es van recollir 300. Segons es va anunciar al Daily Mail, es destinarien a obrir un forn perquè el italià es guanyés la vida al seu país. En realitat, mai arribaria a dedicar-se a aquesta tasca perquè es va convertir en professional de l'atletisme i va participar en diferents carreres remunerades als Estats Units. Un estudi de la Societat Internacional d'Historiadors Olímpics afirma que «aquella càlida tarda al White City Stadium va ser una experiència fonamental per a Conan Doyle. El va convèncer del significat internacional del moviment olímpic». El Comitè Olímpic Britànic el considera «un dels pares» de l'olimpisme en el seu país. En un dels episodis més cèlebres de la història de la marató olímpica, Pietri va haver de ser atès pels metges per arribar a la línia de meta

Enfadat pels pobres resultats de Gran Bretanya en les proves d'atletisme d'Estocolm 2012, Conan Doyle va aportar solucions revolucionàries que van canviar per sempre els mètodes d'entrenament. Les concentracions prèvies a les grans competicions, l'assessorament mèdic als esportistes i la conveniència de construir bones instal·lacions van ser idees que van sortir del mateix cap que Sherlock Holmes i el doctor Watson.

L'altra història relacionada amb la marató de 1908 és ben coneguda. Fins llavors les maratons s'havien corregut per traçats de més o menys 40 quilòmetres, sense distància fixa. Però la princesa Mary, néta del rei Eduard VII, va voler que la cursa comencés sota la finestra de la seva habitació al castell de Windsor, per tenir una bona vista. Al seu torn, la línia de meta es va situar davant de la llotja real del White City Stadium, en atenció a la reina Alexandra, que assistia en directe a la competició. La separació exacta entre els dos punts era de 42.195 metres. Anys després, el 1924, aquesta longitud sense cap significat lògic va ser adoptada com la distància oficial de la marató.

Per a més informació consulti l'edició en paper.