• Va ser una patriota en l'accepció més noble, compartint l'originalitat cultural i la personalitat d'Andorra

Poques han estat les dones, al nostre país, que s'hagin dedicat amb tanta força, amb tant interès i tanta passió a Andorra. I en poc temps, només 43 anys de vida i 18 anys d'activitat, hagin fet el que ella va fer. Deixant l'empremta que ha deixat, a través d'obres i projectes assolits fins i tot després d'ella i encarrilats de tal manera que fins i tot ens hem permès el luxe d'oblidar-la, per haver estat ella i les seves circumstàncies, obligadament forçades a la discreció .

Però l'oblit ha durat poc perquè ningú més n'ha tapat el forat i la seva absència avui, 20 anys després es massa notable.

Aquesta notorietat de la seva mancança l'han confirmada com a personalitat i personatge, com a una dels prohoms del nostre segle XX. Per tot el que va fer i per tot el que no s'ha fet després d'ella.

La seva aportació ha estat doble, en dues dimensions,la política i la cultural.

La dedicació d'una plaça al cor de la nova Andorra, als peus del conjunt de la Casa de la Vall n'és un just agraïment polític per part del Comú d'Andorra la Vella, a una de les seves filles més il·lustres, pel que ella va arribar a donar, la seva vida, per les seves dèries i passions que giraven, totes, entorn d'Andorra.

Amb una gran capacitat de concentració i de gran determinació no es va acoquinar pel repte que suposava construir les bases de l'Estat andorrà i fer realitat la delicada i complexa nova Andorra, en tots els seus sentits, tant desitjada per generacions d'andorrans que l'havien precedida.

Historiadora i pedagoga, tenia com a bagatge, dues eines essencials per a poder comprendre la peculiar trajectòria del poble andorrà . La seva capacitat de treball, passió i lucidesa van fer la resta. No va perdre cap oportunitat per a ajudar i inspirar als polítics. Malauradament d'ençà la seva desaparició alguns d'ells van perdre el nord.

Nascuda el 13 de setembre del 1948 al barri antic d'Andorra la Vella, a Cal Farré, en una família implicada políticament, el 1973, després de formar-se a Andorra, Perpinyà, Montpeller i Tolosa, s'incorporà a l'Administració pública andorrana com a assessora pedagògica del Consell General per a posar en marxa el programa d'andorranització.

Hi entrà conjuntament amb Antoni Morell i Mora, l'altre assessor pedagògic, i foren nomenats el dia 1 de març de 1973. A part d'organitzar l'ensenyament del català, la geografia, la història i les institucions andorranes prop dels centres d'ensenyament espanyol i francès del país, creant el programa de Formació Andorrana, posaren en marxa la Biblioteca Nacional el 1974, l'Arxiu Històric Nacional el 1975 i l'Institut d'Estudis Andorrans el 1976.

Fou secretària del comitè director de l'Institut d'Estudis Andorrans des de la seva creació el 1976. Fou directora de Cultura i Belles Arts del Govern d'Andorra d'Òscar Ribas i Reig entre el 1982 al 1984, posant en marxa la Universitat d'Estiu d'Andorra, de la qual en fou responsable del 1982 al 1985 i el 1987. El 1982 ajudà a arrencar l'Escola Maternal Andorrana. Del 1984 al 1990 fou Secretària general d'Educació i Cultura en el govern de Josep Pintat i Solans. El 1985 s'iniciarà la primera ensenyança de l'Escola Andorrana. El 1991 la reforma escolar va crear la Segona Ensenyança de l'Escola Andorrana. Fou Secretària general tècnica adjunta a la Presidència del Govern d'Andorra d'Òscar Ribas i Reig entre els anys 1990 i 1991, any en que es va morir, el 26 de novembre.

Es va implicar en els grups polítics Equip de Renovació i Entesa i Progrés.

Una patriota en l'accepció més noble, de sentir i fer compartir a altri l'originalitat cultural i la personalitat històrica del Principat d'Andorra, per Jean Devisse i Jordi Cinca i Mateos.

Fer una Andorra més andorrana va ser la seva dèria, segons Antoni Armengol i Aleix.

Va saber fer veure que el futur d'Andorra passava pel seu reconeixement internacional, n'ha dit Jaume Bartumeu i Cassany.

No existia per a ella el determinisme històric, el futur no està decidit i passa per la voluntat lliure del homes, n'ha testimoniat Isidre Bartumeu i Martínez.

Una lluitadora per la realitat andorrana, envers i contra tot, és com ha estat per a William Danjon i Dieudonné.

Per la seva voluntat de transformar el present i construir una Andorra més fidel a les seves arrels, establint lligams amb altres territoris, era admirada, per Carles Duarte i Montserrat.

Treballadora incansable fins a arribar a la signatura del protocol de creació de la Comunitat de Treball dels Pirineus el 1983 a Bordeus i creant el Centre de Trobada de Cultures Pirinenques a Andorra per donar a conèixer i fer conèixer Andorra assegurant la presència d'Andorra en fòrums internacionals per aconseguir el seu reconeixement exterior, n'ha escrit Rosa Ferrer i Obiols.

Delerosa de fer passar ràpidament cap a un públic ampli, nacional i internacional, el resultat de les nostres recerques en prehistòria, ideant un número especial de la revista Archeologia amb forta difusió, n'ha recordat Jean Guilaine.

Volia un atles històric general d'Andorra des de la prehistòria fins als nostres dies, com a eina per a l'escola, però que no fos només un manual escolar, de manera que el públic en general pogués conèixer l'evolució històrica d'Andorra, segons Víctor Hurtado i Cuevas.

La Lídia Armengol ha estat el punt germinal dels estudis locals i ha contribuït a la projecció internacional de la seva comunitat en totes les seves propostes, accions i actituds. Ha col·laborat a la consolidació del sistema educatiu andorrà dels primers cursos de primària fins al universitaris. Ha desenvolupat i vitalitzat la relació regional i ha participat en el reconeixement internacional d'Andorra, en paraules de Lluís Mallart i Casamajor.

Promotora de la identitat cultural i política d'Andorra, que estimava apassionadament, segons Nemesi Marqués i Oste.

Generacions futures d'andorrans reconeixeran la tasca que va dur a terme en la defensa i consolidació de la nostra identitat, ha dit Josep Marsal i Riba.

Sabia el que es duia entre mans i quins eren els resultats que cercava. Eren uns objectius que suraven més enllà dels aspectes particulars i s'endinsaven plenament en l'àmbit nacional, l'Institut d'Estudis Andorrans, l'Escola Andorrana, .. va dir Manuel Mas i Ribó.

Crèiem en una nova Andorra, ha dit en Joan Massa i Sarrado.

Lídia, una cap veritable, segons Charles Marty-Meifren.

La Lídia Armengol ha contribuït a crear l'Andorra moderna, tranquil·la, equilibrada, lúcida, a l'entorn del passat, del present i del futur, amb voluntat d'empremta, sense assassinar la història, en mots de l'Antoni Morell i Mora.

Sabia sempre el que volia, era constant en el fet d'intentar assolir els objectius que es proposava, era pacient i extremament discreta i, per damunt de tot, era fidel, segons Òscar Ribas i Reig.

Era una gran patriota, un ser sensible a totes les dificultats que afectaven el seu entorn o el país, n'ha recordat Eduard Rossell i Pujal.

Vocació de treballar per Andorra amb la virtut de contagiar-la a les persones del seu entorn, segons Josep Maria Ubach i Bernada.

Lídia Armengol ens va impressionar sobretot per la seva voluntat de fer d'Andorra allò que ella ha esdevingut, va dir Philippe Wolff.

Es va saber envoltar d'un equip capaç i entusiasta que la varen acompanyar conscients del que estaven realitzant.

En la dimensió cultural cal destacar tota la seva obra escrita de recerca i divulgació i la seva obra dinamitzadora, però també la seva actitud intel·lectual i inspiradora de la societat andorrana, que no només li va tocar viure, sinó que va voler i aconseguir transformar.

Entre les obres de recerca destaquen Els arxius nacionals d'Andorra. La pena de mort a Andorra segons el Manual Digest, Una mostra del nostre llegat històric. 600 fets institucionals , econòmics i socials, La parròquia d'Ordino al segle XIX, Els testaments eclesiàstics del segle XIX a la parròquia d'Andorra la Vella, Estudi demogràfic-històric, La situació del català a Andorra, L'ús del català en l'administració andorrana, Comportaments socials i mentalitats col·lectives. Els llegats eclesiàstics andorrans del s. XIX, Les migracions andorranes al s. XIX i Aproximació a la història d'Andorra.

Entre les obres de divulgació (fetes amb altres autors) Andorra... fa temps, Materials per a una bibliografia d'Andorra, El Consell General. Recull cronològic dels patricis andorrans (1682-1979), Els Coprínceps i els seus serveis, Politar andorrà any 1703, Cases andorranes. Mil dos-cents sis noms, Manual Digest any 1748 i Andorra paisatges oblidats.

Entre la seva obra dinamitzadora destaca la participació a fundar i presidir el Comitè Andorrà de Ciències Històriques i que en la impressió del seu tercer i darrer volum l'any 1991 commemorant els 10 anys, la Lídia Armengol deia en el pròleg «no és freqüent, al nostre país, veure subsistir i prosperar organismes privats de caràcter científic que es fonamentin únicament en l'ànim i els esforços dels membres que els configuren ...voldria aprofitar ... per fer una crida a tots els qui es troben vinculats al món de la història i que avui encara no formen part del nostre organisme, incitant-los a participar a una tasca, a voltes potser ingrata però, al fons, sempre fructífera». Amb la seva desaparició va desaparèixer el Comitè de Ciències Històriques.

Algunes frases seves que val la pena no oblidar són:

«Els arxius nacionals d'un país són un dels pilars en els quals s'assenta la força i la personalitat del país i la identificació més profunda dels seus habitants ... Els andorrans som, en certa manera, orfes d'un passat llunyà, i adoptats per un passat recent». (1976)

«...hem de desitjar que la pena de mort ja no torni a ésser mai més aplicada a les nostres Valls, ni en cap altre indret del món». (1975)

«La reforma que demana Andorra no s'ha d'entendre com un refús total de la seva estructura constitucional actual, sinó com una adaptació de les institucions que puguin fer front i regir la realitat andorrana, una adaptació que estructuri, enforteixi i doni poders als òrgans institucionals eixits de la voluntat del poble, una reforma que tot i conservant l'estructura de Coprincipat – senyera de la nostra independència i llibertat– permeti als representants del poble de poder participar en la legislació, i així administrar millor la comunitat andorrana». (1978)

«... La fita que en realitat esdevé imprescindible assolir és la creació d'una infraestructura sòlida, que permeti una integració dels nuclis d'immigració i una presa de consciència lingüística autòctona, en definitiva el que cal és andorranitzar Andorra» (1985)

«... mentre que molts valors de la nostra societat tradicional han fugit davant el radical canvi d'ocupació del sòl, la casa resta afermada en la nostra configuració geogràfica i social». (1986)

«... en les mentalitats col·lectives existeixen conceptes el significat dels quals neix de la intersecció entre el viscut i l'innat; és en la perfecta comunió de la realitat palpable i del sentir congènit on s'arrela la supervivència del grup social; és per la presència anònima d'uns valors personals que els valors col·lectius s'engrandeixen». (1987)

«Els grans espais comercials sorgeixen permanentment arreu. Però l'estatut juridico-polític no segueix de bon tros aquesta evolució i resta captiu entre els murs edificats dels Pareatges fa set-cents anys. Des de l'any 1976, els andorrans demanen als coprínceps una reforma institucional». (1990)

La vehemència, competència i perseverança de la Lídia Armengol la va ajudar a trencar murs que molts es pensaven que eren infranquejables. Malgrat la duresa del seu caràcter, la seva sinceritat i dedicació li varen fer guanyar el respecte del altres. La seva gran voluntat i capacitat de concentració mental l'ajudaren a abandonar el passat mesquí per a créixer més enllà de les limitacions pròpies i del país, i a fer el camí, que conscientment va triar,i que va estar ple de decepcions, pessimisme i malenconia i que probablement junt a la seva intensa concentració i plena dedicació al treball, que per ella va ser Andorra, la va consumir poc a poc fins a esgotar tota la seva potent energia.

Si el reconeixement polític li ha estat atorgat amb la creació de la Plaça Lídia Armengol Vila a Andorra la Vella caldria reconèixer-la culturalment amb un equipament digne i adequat a la seva gran talla a nivell nacional.

I, més enllà dels reconeixements tangibles, ens cal recuperar el seu esperit crític, replantejant profundament tots els projectes que va animar i generar, alguns dels quals tot i tenir prop de 30 anys s'han quedat a l'adolescència i no han entrat encara a la maduresa. I sent-li fidels, afrontar nous reptes per a fer d'Andorra un país més andorrà. Es a dir socialment més just, més solidari i més obert, tot satisfent les aspiracions i necessitats, d'avui i demà, del seu poble a nivell nacional i internacional.

Per a més informació consulti l'edició en paper.