• Fa dies que duc la ràbia dins, em confesso així, em sento amb ràbia i dolgut

Un dissabte d'estiu, llarg i desprès d'una nit de tempestes i hores d'insomni pels plors d'uns gossos abandonats el cap de setmana, sols a casa, esporuguits i atemorits pels trons i la llum dels llamps que reflecteixen al Casamanya, em duu amb els primers raigs del sol a sortir a passejar, gaudir d'aquesta olor que els boscos de casa nostre desprenen desprès de la pluja.

Fa dies que duc la ràbia dins, em confesso així, em sento amb ràbia i dolgut. M'adono d'aquest sentiment fa uns setmanes, en una evolució de la impotència vers la ràbia. No m'agrada sentir-me així; la darrera vegada que recordi un sentiment així, no tenia encara 10 anys, i malgrat els anys i tot el que et vas creant per la vida, he restat prop de quaranta anys lluny de la ràbia.

Em confesso de deixar caure algunes, moltes llàgrimes al llarg dels anys, i orgullós de poder sentir i així com ric o em sento trist, ploro i avui em sento rabiós.

El passeig ha estat curt, una ullada a l'hort, copsar com la convivència de voltes es feixuga, mentre recullo diverses tifes de gos al jardí i veig el roser amb uns nous capolls mentre en lloc del perfum de les roses, ensumo els pixats dels gossos; els mateixos que al llarg de la nit han plorat la seva soledat i la seva por.

Resto en peus, davant el prestatge de la biblioteca, agafo el disc i el deixo al vell plat. Tot just se senten les primeres notes d'Itaca, aixeco de nou la mirada al prestatge per a resseguir els noms, Comelade, Brassens, Joan Isaac, Silvio Rodríguez, Llach. Sí, Lluís Llach, he deixat les llàgrimes a la taula desprès de què de Itaca evolucionés al Somniem, i al T'estimo. No puc estar-me de tornar a escoltar el gener de 1976, i recordant aquell dia a París. L'estaca, la versió integra del recital a l'Olympia i que només es va publicar a França.

Sona i amb el somriure la revolta, mentre unes fotografies que arriben des de Sukari a Alep, em revifen aquests sentiments que de la impotència es creixen dins un fins la ràbia.

Era el diumenge 3 de març de 1974, un telex que havia arribat des de Barcelona, del 54530, el va dur un home fins al Pas, Puig Antich havia mort, l'havien executat. Es varen acabar els dies d'esquí, enrere quedaven els records que un infant no pot recordar d'una nit a Barcelona mentre Lluís Llach per segon dia cantava al Palau, per primer com amb na Laura a la guitarra. Començaven els anys de trobades clandestines a la fàbrica Skater, la mateixa dels patins amb els que jugàvem a la pista d'Arfa a hoquei, naixia el Bean, i per primera vegada aquell diumenge de març alguns polítics es varen mobilitzar en veure com el funeral de Puig Antich s'omplia de gent, les esglésies i les homilies de molts capellans l'esmentaven, mentre es reservaven bancs, es repartien encaixades, i els que fins aquell dia havien callat, obrien la boca davant una gent que per primera vegada deien que estaven indignats.

Lluís Llach en va parlar molts anys més tard, atorgant al poble la seva paraula, deixant molt clar que aquella mobilització fou de la gent, no dels polítics.

Tres setmanes lluny de la família, llegir les autentiques bajanades i poca soltades, darrera l'anonimat i el pseudònim que he llegit a la premsa nacional per la col·laboració del nostre servei de bombers als focs de l'Empordà, i a l'hora escoltar a Llach cantant a l'Infant de Beirut, mentre en un dels transponedors de l'Astra, desfilen les imatges del barri de Sukari, mentre les forces de l'exèrcit Sirià assassinen la seva població, em fa reflexionar sobre que puc fer amb aquesta ràbia.

M'adono que la veu de Lluís Llach es deu sentir lluny de casa, he amagat els plors dels gossos abandonats amb la música de Llach, amb tota la força que les velles làmpades del Lenco poden oferir.

Mentre la veu de Llach crida assassins, m'adono que darrera picabaralles polítiques, de si no em deixen parlar, de si avui em faig la fotografia envoltada de mainada, de si demà li penjo una pancarta davant el Govern, i de si avui amagat darrera un comentari o un sms ataco els bombers, i tantes altres bajanades, la meva ràbia es muta en pena, en tristor, la mateixa que aquell diumenge en què els esquís es varen quedar al Pas, i quan a la tarda Ramon Trias Fargas intentava explicar a uns molt joves oients com Ahmed Bouchiki havia estat assassinat l'any abans a Lillehammer, fruit de la ràbia, en venjança pels assassinats de Munich de 1972, i sabent que era innocent, però amb un gran rèdit polític.

La taverna del Mar, Laura, Cançó d'Amor; les llàgrimes aparten la ràbia, la lletra assossega l'anima, i amb satisfacció i orgull retallo les notícies i les fotografies dels Bombers andorrans a la premsa catalana. Em confesso sentir-me només trist i alleujat de què aquests sentiments siguin els que em guien.

Per a més informació consulti l'edició en paper.