• El BCE ha dit que no vol saber res del errors i que no ha de solucionar problemes de països

Ens aixequem cada dia i el primer que ens preguntem és si ja ens faran fora el salvavides del rescat o volen que l'aigua ens arribi més amunt del coll. Perquè la situació d'Espanya és, a dia d'avui, un trencaclosques impossible de resoldre. Només cal fer una ullada als números i a les declaracions per comprendre que això no té sortida o, almenys, ningú la veu.

El ministre dels diners diu una cosa i la contrària: descarta «per suposat» un rescat i alhora assegura que nosaltres ja no podem fer més i que l'única solució està fora de les nostres fronteres en clara al·lusió al BCE. Però el BCE ha dit que no vol saber res del errors dels estats i que la seva missió no és solucionar problemes de països, del que es dedueix que el ministre hauria d'explicar que es farà: si nosaltres no podem prendre més mesures i els de fora no ens ajudaran per les bones, doncs l'únic que se m'acut és anar oficialment al rescat i que sigui el que Déu i Merkel vulguin. El dubte és si hi haurà diners a Europa en el cas d'haver de rescatar Espanya o com afectaria aquest possible rescat a la resta de la Unió

Però és que mentre continuem debatin si rescat si o rescat no per a la nació, arriben les autonomies i s'afanyen a posar-se en la cua per ser al seu torn rescatades per un Govern central que reconeix que ja no depèn de si mateix. ¿D'on s'ha de treure aquests diners per rescatar les autonomies i amb quins interessos?

Això no hi ha qui ho entengui. Recordo que fa dos dies superar els 400 punts en la prima de risc era pràcticament estar a punt de fer fallida. Després es van superar els 500 i Europa va seguir mirant cap a altre costat. Ara hem superat àmpliament els 600 punts i seguim més o menys vius. ¿Algú m'ho explica? És clar, seguim més o menys vius avui, perquè amb el interessos als quals estem col·locant el nostre deute, tot el que ens compren es va a tornar els interessos de la venda anterior de manera que el problema no fa sinó augmentar, la bola es va fent cada vegada més gran i acabarà per aixafar, no sé si a nosaltres, però per descomptat a la generació que ens segueix.

I el pitjor és que encara continuem manejant uns eufemismes que ja no són de rebut, per exemple el d'«Unió Europea» ¿Quina unió pot existir entre uns països amb un finançament que se separa en set punts? ¿De quina Unió parlem si tenim el mateix IVA que França però la meitat del seu salari mínim?

No tinc ni idea del que pugui passar no ja a mig termini, no sé com ens anem a despertar demà, ni tan sols com anem a anar a dormir aquesta nit. El dia que no hi hagi de veritat diners per pagar les nòmines dels funcionaris –com ja va insinuar Montoro– o es retardin les pensions dels jubilats o els aturats desbordin, com ja està passant, els menjadors de Càritas, llavors vés a saber què pot passar. Ni tan sols estic molt segur que un gran pacte entre PSOE i PP serveixi ja per a molt a menys que tinguin el valor de desmantellar per les bones o per força els absurds, caríssims, d'un sistema autonòmic que ens porta a la ruïna total. I que quedi clar: parlo dels absurds, que són molts, no de carregar-se les autonomies.

Per a més informació consulti l'edició en paper.