• Els visionaris de veritats absolutes no es treuen la «mascara virtual» quan cal

Foto: EL PERIÒDIC

Des de fa un temps, la irrupció d'Internet ha fomentat la cultura del «tot s'hi val» en això de donar opinió sobre allò que ens interessa, sobre allò que no ens interessa i fins i tot sobre allò del que no en tenim ni idea.

Amagats rere un pseudònim, molt sovint escrivim, escrivim i escrivim en pàgines web sense parar-nos ni tan sols un instant a llegir allò que estem escampant a nivell universal. Aquesta manera de fer l'hem adaptat fàcilment perquè ens resulta còmoda, i sense adonar-nos, practiquem amb una terrible lleugeresa i banalitat allò tan vergonyosament humà de llançar la pedra i amagar la mà.

La moda, que com totes les modes s'escampen de manera transversal, ha arribat fins i tot a alguns mitjans de comunicació «clàssics» en els que ja no cal identificar-se per a poder expressar opinió, tan sols cal tenir el saldo suficient per a enviar un SMS des d'un mòbil i per un mòdic preu, la teva opinió serà difosa de manera alegre i massiva, encara que aquesta sigui ofensiva o poc contrastada.

Segurament els lectors d'aquest article d'opinió aneu una mica perduts en aquest moment, però en un instant us desvetllaré la finalitat d'una entrada tant rocambolesca i el lligam evident amb l'encapçalat.

Aquest cap de setmana passat, una Associació cultural de residents portuguesos a Andorra (la més antiga de totes, per més detalls) ha celebrat una assemblea extraordinària per a debatre alguns assumptes, que per la seva naturalesa interna no crec convenient esmentar aquí. El quid de la qüestió, és que en els darrers mesos algunes persones han usat de manera freqüent i reiterada les pàgines de difusió de missatges via SMS per a criticar públicament les activitats que es duien a terme a l'esmentada associació.

Jo, que crec en la valentia de les persones, vaig imaginar innocentment que tots aquells qui havien estat desmesuradament crítics, amagats des del còmode l'anonimat d'un SMS i apoltronats a la butaca de casa, sortirien a la palestra al lloc on pertoca ser crític; a l'assemblea.

Creia fermament que aquests visionaris de veritats absolutes, es traurien la «mascara virtual» i mostrarien enèrgicament el seu desacord, fent paleses les seves opinions i els seus criteris divergents amb els dirigents associatius, que sens dubte, per el que se'n deriva de les seves anònimes aportacions, estan fent una feina (segons ells) nefasta.

Però res és d'això va passar, d'aquells que se'n podia esperar un acte de valentia, se'n va rebre un altre acte de covardia. Els que s'amaguen rere un nick o d'un SMS deuen sentir vergonya de les seves pròpies idees, de les seves pròpies opinions. Doncs llevat d'algunes observacions lògiques d'allò que és la vida associativa, cap crítica dura, cap descrèdit, cap atac a allò que està establert...

Potser a l'hora de la veritat van quedar-se muts, o potser van preferir el sofà de casa (aquell que és tant còmode per enviar missatges enverinats).

Sigui com sigui, el que podria haver estat un acte de valentia per part dels covards, va ser un cop més, un acte de Covardia per part dels Valents. Uns valents de pega, això si. Uns valents d'aquells que, amagats rere un SMS, creen opinió. Una opinió lleugera, banal, poc contrastada i ofensiva. Uns valents que troben un estrany plaer en criticar. Avui això, demà allò... però sempre refugiats a l'anonimat. Uns valents a qui, un cop ben mirat, potser podem començar a anomenar pel seu nom; covards.