Vivim dies convulsos i confusos. Formar part de la UE va ser en el seu moment la gran il·lusió de tota una generació d'espanyols. No estic segur que la majoria segueixi pensant el mateix a la vista de les indiferències amb la qual els nostres socis observen el calvari financer que estem suportant. Amb Alemanya al capdavant, marcant la pauta que impedeix que el Banc Central Europeu intervingui comprant deute espanyol com a forma d'alleujar la brutal pressió dels mercats. Dels especuladors, per dir-ho amb paraules del ministre García Margallo. No deixa de cridar l'atenció que hagi estat el titular de la diplomàcia espanyola qui per definir el drama financer que ens afligeix hagi emprat les paraules més directes i, pel mateix, menys afins a l'argot diplomàtic. Perquè d'això es tracta: d'assetjament, de maniobres especulatives orientades a provocar més i més l'apujada de la taxa d'interès a la qual Espanya ha de fer front per col·locar deute a curt, mitjà i llarg termini. Només la falta de pes específic dels nostres polítics permet explicar que, estant convençuts com estan que «si intervé el BCE (comprant deute), el dilluns s'acaba el problema», no tinguem notícia que Mariano Rajoy estigui trucant la cancellera alemanya (Angela Merkel) per anunciar que Espanya no seguirà jugant a la UE amb les mans lligades. Pagant taxes d'interès del 7 per cent, mentre el BCE (Mario Draghi) es posa de perfil i diu que el banc no està per «resoldre els problema financers nacionals». Falta pes polític i coratge per dir que Espanya i els espanyols no estan disposats a seguir suportant aquesta situació.

Per a més informació consulti l'edició en paper.