• S'ha dit que els mitjans del país no han valorat l'esforç dels andorrans, ¿és cert?

En la facultat de periodisme ens venien constantment aquella frase que deia que un periodista és abans periodista que persona. Crec, amb tot, que qui els parla és un periodista que abans que periodista és un absolut amant de l'esport, una persona que vincula la seva vida a la pràctica esportiva i a la seva narració, perquè considera que té uns valors que d'altres coses no n'aporten. Amb aquesta petita explicació, voldria mostrar el meu malestar després d'escoltar i llegir, al llarg d'aquestes últimes setmanes, crítiques contra el col·lectiu de periodistes esportius d'Andorra. En el grup estem Víctor, Joanjo, Joan, Cesc i jo mateix, i dic aquests noms perquè vam ser els que vam estar a peu de canó cobrint per als nostres respectius mitjans la passada edició de l'Andorra Ultra Trail Vallnord. I, sí, és cert que segurament vam fer algunes coses malament, però hi ha qüestions que el lector, telespectador o oient no valora, i per tant, el nostre esforç queda minimitzat.

Les xarxes socials han estat, com és habitual en els temps que vivim, la principal eina de crítica. Als mitjans de comunicació andorrans se'ns ha posat a caldo per parlar molt dels corredors estrangers i no destacar l'esforç dels andorrans. No ho negaré jo, si parlem de dades objectives com que les fotos, i sobretot els textos, no destacaven la dura feina de tots ells. ¡De tots! De l'espai que disposem (minuts, pàgines...) per fer-ho, en podríem parlar, però és cert que aquí hem de fer una forta autocrítica, com per exemple no haver destacat encara més els podis dels nacionals Michèle Lodge (1a) i Ana Isabel Bujalance (2a) en el Trail femení, de Jordi Solé (2n) en el masculí, el d'Imma Parrilla (3a) en el Celestrail, on Óscar Torres i Marc Vila van ser tercers, la segona plaça de Carolina Poux en l'Ultra Mític, on Jordi Rossell va ser tercer i el seu germà Carles cinquè, o la sisena de Jaume Espunyes en la Ronda dels Cims, on Marc Llucià va ser 11è, completant la presència andorrana en meta un Joan Claudi Montané incombustible.

Insisteixo que, sent un amant de l'esport que crec que valora tot l'esforç (l'extrem esforç) que significa la preparació, el sacrifici familiar diari, la concentració, la posada en marxa i la consecució d'un(s) repte(s) com aquest(s), em fa mal escoltar que no ho hem valorat. No entraré en el que van fer els meus companys dels altres mitjans, però estic convençut, i de molts d'ells en vaig ser testimoni, que ens vam multiplicar per ser a una gran quantitat de llocs per seguir la cursa, vam veure centenars de cares de patiment, vam parlar amb molts dels atletes, i vam estar tots els dies, gairebé cada hora, pendents de les evolucions en directe de les classificacions gràcies al sistema online que havia instal·lat l'organització (fos fiable al 100% aquest, o no tant...). Em nego a creure que això no era una feina que no respectava aquell esforç sobrehumà.

Evidentment, s'ha de ser conscient que allà on no pot arribar el periodista és a parlar del sacrifici personal de cada corredor o corredora que va viure una determinada experiència durant una de les curses –sigui a la Ronda, al Trail o a qualsevol–, perquè si d'alguna cosa es tracta és, en tot cas, d'agafar una vivència, potser diverses, i fer un reportatge a l'ús. Dir, tot i fer això, que els mitjans andorrans no han estat amb els corredors del país, és poc menys que un abús, perquè si hi va haver esforç a les muntanyes, també n'hi va haver a les redaccions. D'això que no hi hagi cap dubte.

Podríem, en la crònica final, i en tot cas anant contra la lògica i les lleis del periodisme, fer un llistat de tots els andorrans, però aquell text llavors seria illegible, i per això precisament EL PERIÒDIC publicava les classificacions completes, amb nom i cognoms, de cada prova.

No som màquines. No ho som. No podem anar al coll de la Botella, a la Margineda i a les Pardines, i voler anar també a Incles, al Pas, i fins i tot hores abans haver coronat el Comapedrosa per veure com va la cursa. No podem, entre altres coses perquè som els que som, tot i que lluitem durant aquells dies per ser el més a prop possible de la gent. No podem, perquè a més després arribem a la redacció i el que has viscut durant tot el dia –tot el dia, quedi clar, d'un lloc a un altre– ho has de resumir en un text d'unes 80 línies, o en una crònica per la ràdio de dos minuts, quan no un vídeo de minut i mig, i gràcies, perquè no hi ha temps per més. I amb detalls humans, i amb les dades oficials, i amb tot lligat i ben lligat.

Ja vaig escriure fa uns dies en aquest mateix espai ultravalorant, si se'm permet l'expressió, la lluita de tots els participants. Tinc companys que diuen que hi ha un reportatge en cada persona que va córrer. I tant, i més si sabem que entre els participants hi havia, de coneguts, persones públiques com polítics (Carolina Poussier, Carol Cureau, Francesc Camp...), futbolistes (Ilde Lima, Xavi Gil, Óscar Sonejee, Oriol Anglora...), el director de Bombers (Joan Carles Recasens) o membres destacats de l'Automòbil Club (Toti Sasplugas). Si ens posem així, també són importants, per exemple, tot i el seu anonimat, molts altres andorrans com Anais Seurot, Yolanda Gómez, Miguel De Sousa, César Santofimia, Eduard Paredes... però estarem d'acord que tots no hi caben en una pàgina, en una peça de televisió o de ràdio. No per això, el valor de tota aquesta gent és infravalorat per la premsa.

Per a més informació consulti l'edició en paper.