• La necessitat d'homologar les relacions econòmiques amb l'entorn europeu és una evidència

¿Quatre reptes darrere un de sol? Les relacions econòmiques han sobrepassat ja els límits territorials tradicionals, els regionals, els nacionals i fins i tot els internacionals. Perquè han deixat de produir-se entre nacions per esdevenir mundials i a qualsevol escala, nivell i fins i tot transnivell.

La globalització, a tots els àmbits, n'és la conseqüència. I el mercat, substituint tots els mercats, n'és el principi.

Andorra no en podia quedar al marge.

La necessitat de normalitzar o homologar les seves relacions econòmiques amb l'entorn europeu és una evidència, que s'ha convertit en urgència, en l'actual marc de crisi conjuntural dels nostres veïns i pel desgovern del món de les finances.

I alhora per l'esgotament progressiu, sense relleu ni recuperació, ni substitució, dels sectors econòmics que han permès la modernització d'Andorra.

Dins de la simple obertura econòmica, els reptes passen pel model d'obertura, per la selecció dels mecanismes més adequats per a fer-la, per la seva temporització, i per si s'acompanya i s'ajuda a l'actual teixit econòmic, sobrevivent, en l'etapa de transició que s'inicia o si s'abandona a la seva sort.

Fins al segle XIX els tipus d'obertura econòmica d'Andorra reeixits havien passat per intentar obtenir les millors condicions per a poder exportar o importar mercaderies i per tant estaven focalitzats en afavorir l'actuació dels andorrans a l'exterior.

A partir del segle XX, amb la incorporació d'infraestructures bàsiques de comunicació (carreteres), energètiques (electricitat) i financeres (bancs), es va poder plantejar l'obertura econòmica d'Andorra en el sentit invers, és a dir de participació d'agents econòmics forans dins del país.

Els importants canvis en l'entorn de la unió europea que envolta Andorra, en els darrers 50 anys, i la seva convergència i homogeneïtzació a nivell econòmic, social, jurídic i polític han conduit a aïllar i tancar de tal manera el nostre país, desprovist de les eines necessàries després de la seva constitucionalització i reconeixement internacional, que avui, 734 anys després ens cal parlar d'obertura econòmica en el sentit d'acceptació d'unes noves regles de joc que ens permetin una doble homologació, l'europea i la mundial, tot preservant els màxims atributs diferenciadors, que per a Andorra constitueixen, globalment, els fonaments de la seva existència nacional.

La necessitat, doncs, de reemmarcament econòmic, en el context internacional i particularment europeu i amb els veïns, de la nova realitat andorrana sorgida després del 1993, més que cap altre fet, ens obliga per sí sol a aquesta acció inajornable des de llavors, d'obertura.

La situació de crisi econòmica conjuntural derivada dels països de l'entorn així com la pròpia crisi estructural andorrana de desgast d'un model vàlid fa 50 anys, però insostenible per si mateix si no es replanteja profundament, poden confondre i fer pensar que la superació d'aquestes dues crisis i per tant dos altres reptes, sigui l'obertura econòmica, i no seria encertat.

Sense oblidar el quart repte que suposa la insostenibilitat econòmica de l'actual estat andorrà.

Cal plantejar-se cada qüestió per separat per a diagnosticar correctament. Segurament hi ha solucions o parts de solució comunes i que serveixen per a afrontar els quatre reptes, però no necessàriament una bona solució per a un d'ells ha de ser bona per als altres.

Cal ser, per això, prudent perquè el conjunt dels quatre reptes és complex i cal resoldre'ls al mateix temps. L'ordre i l'abast de cada acció a emprendre es important per tal de no fer falses projeccions, de tenir expectatives equivocades i d'obtenir resultats contradictoris.

Els quatre problemes i reptes que tenim són, doncs, ben clars. El primer és adequar el nostre marc legal a les regles de joc internacionals per a poder jugar en el mercat global, cercant alhora totes les diferències i avantatges possibles en relació als nostres veïns, dins del respecte escaient. Hi portem 20 anys de retard, com a mínim.

El segon és fer front i revisar tot allò d'insostenible que té el model econòmic andorrà actual i ajudar-lo a ser més eficient i competitiu i no abandonar-lo a la seva sort. Afavorir la seva renovació amb una particular atenció als seus tres puntals que són treballadors qualificats que aportin servei, empresaris agosarats que aportin risc i professionals motivats que aportin coneixement.

El tercer és tornar a saber seduir als nostres veïns en crisi, oferint-los a més dels productes i serveis que demanden, a bon preu i en qualitat, unes ganes i unes actituds de tracte directe, com les que el país ha sabut oferir en dècades passades, i generar nova demanda amb la creació de noves necessitats de productes i de serveis.

El quart és reformular les característiques, mida i abast de l'estat andorrà a les seves possibilitats.

El nou procés d'obertura econòmica engegat ha de ser així també l'ocasió d'un gran pacte nacional, prudent i madur que tingui clara l'anàlisi de la situació actual i dels escenaris futurs amb els seus avantatges però també amb els seus riscos i punts crítics, amb propostes concretes de reacció per apagar el foc si n'és el cas i, especialment, per tenir garanties de control del procés al llarg de la seva implantació i poder reconduir o reajustar el destí, la direcció, l'equipatge, la velocitat i les aturades del viatge.

El repte de l'obertura econòmica no s'hauria de confondre amb la renovació de l'actual model econòmic, amb la reacció front a la crisi del model en l'entorn europeu, ni amb la determinació de la sostenibilitat de l'estat andorrà.

Per a més informació consulti l'edició en paper.