Encaminats cap a la barbàrie amb rituals de necessitat que els nostres governants ens imposen, ajupim els caps a batejar el silenci amb submises doctrines de mansos bens. ¡Covards! Ens dirien els nostres avantpassats que tant van lluitar per l'idealitzat benestar. ¿No veieu que sembleu ramats de mala sort que fustigats per la cobdícia balleu al compàs del seu fuet de pobresa? No parlo d'aferrissades revoltes, no parlo de perdre l'educació en moments que tot s'hi val, no parlo d'aprofitar per donar curs a la destrucció, ni d'insultar els que manen, no; tenim més educació que ells i per tant ens toca demostrar-ho. ¿Sabeu de què parlo? Parlo de lluitar, de no perdre la il·lusió, de combatre les teories de l'engany amb la veritat de la realitat, de crear per seguir, de seguir per crear, de convertir el poder que els atorguem en el valedor dels nostres anhels. ¿És que no us adoneu de la importància que realment atresorem? ¡Nosaltres forgem el seu camí! Hem de pensar i transmetre el nostre enginy i el que veiem a aquells que triem, tant per bé com per mal, no podem fer veure que ens preocupem pel que està passant i després passar els dies amb desitjada tranquil·litat. ¿On són les ganyes que ens distingeixen com a homes? ¿On és el nostre geni i el nostre furor? ¿Es va quedar al camí amb els desorbitats sous? ¿Es va enfonsar amb el poc fer a canvi del gran benestar? ¿Ho deixem amagat amb la nostra resolta dignitat? Quins temps tan estranys per a la condició vivim, és tot tan... irreal, tan emmascarat que no sabem a què atenir-nos. Us diré una cosa, tan sols nosaltres mateixos aconseguirem canviar l'ordre triat per aquesta vida que ens toca viure, com més triguem a unir-nos, en solucionar els nostres dilemes de què i com fer, pitjor ho passarem per al final arribar on ara mateix hauríem de començar. Sí, és qüestió de voluntat, tot costa fins que arrenca, costa viure, costa començar de nou, però ¿què passa? És el que hi ha, al final arriba el merescut, ho sabem perquè tot esforç té la seva recompensa. No us tanqueu amb laments, sortim a lluitar com s'ha de fer. L'abandonament s'assenta en els pobles, en els camps, les mirades dels joves i els vells es creuen amb sospirs de vergonya. A les ciutats, la desesperació li està guanyant la partida a l'ordre i aviat s'enfrontaran per veure qui imposa les seves regles. ¿On ets coratge, que els meus dies d'infortuni vull abandonar? ¡Com hem pogut deixar tant i tant en el camí per arribar a ser res!

«Si el temps no m'avala amb justícia i m'aclama

perquè començo la tasca que m'ha estat assignada.

Si els grans no em miren m'aprecien amb respecte

perquè resisteixo, m'esforço i crec».

Tot somni s'aconsegueix si el cor i la fe l'acompanyen.

Per a més informació consulti l'edició en paper.