• Després del últims acords l'interès del deute no s'ha rebaixat i la prima de risc s'ha disparat

Foto: NOE

La nostra malaurada economia es viu de setmana en setmana i és com els partits de futbol entre el Reial Madrid i el Barcelona: s'enfronten cinc vegades gairebé seguides, però tots i cadascun dels partits es qualifiquen com de «partit del segle». En futbol aquestes exageracions «venen» molt bé, però quan es parla d'economia, la cosa deixa de tenir gràcia. Vull dir que els analistes i experts ens anuncien per enèsima vegada que aquesta és la «setmana decisiva» per al futur del nostre país i, com que això ho porten dient des de fa alguns mesos, alguna vegada l'encertaran. O l'encerten totes, però després el que es decideix en aquesta setmana decisiva és només paper mullat, paraules, promeses, anuncis, frases, fotos que ens enganyen a tots menys a aquesta entelèquia que hem decidit anomenar «mercats».

Perquè les coses no funcionen i un comença a sospitar que els interessats a afeblir l'euro li han agafat el gust a donar-li les puntades de peu a Europa, just al cul d'Espanya. Quan hi havia en ZP, era perquè no es feien els ajustos durs i, quan arriben els ajustos duríssims de Rajoy, és la falta de confiança. Però no és fàcil a hores d'ara, amb el que ja ha caigut i el queda per caure a l'españolito mitjà, endevinar què carai volen aquells senyors/aquelles empreses que a cop de ratolí i davant d'un ordinador controlen milions de milions d'uns diners que no produeixen res, uns diners que especulen però que no creen, uns diners que enfonsen però que no salven. ¿Què volen que fem més? (Per a aquesta pregunta sí tinc una resposta que intentaré donar més endavant).

Però el que no pot ser és que la UE i més concretament el seu Banc supranacional, segueixi de braços creuats quan després dels acords als quals es va arribar, es veu que l'interès del nostre deute no només no baixa i la prima de risc es dispara com abans dels acords, com abans d'aquesta altra «setmana decisiva» de la qual crèiem ingènuament que havíem sortit guanyadors juntament amb Itàlia. Es veu que no i el problema s'agreuja perquè dins de la pròpia Unió Monetària cada vegada són més les veus al Nord que s'oposen al rescat, ajuda, salvació dels del Sud.

I en aquesta ocasió sembla que la cosa va de debò i que si la setmana que ve seguim amb els índexs amb els quals hem començat aquesta i el Banc Central Europeu no dóna la cara, estarem abocats ja sense remei a un rescat en tota regla.

Deixo per al final la resposta a la pregunta que jo em feia: ¿què podem fer més? Doncs ho diguin o no els mercats, el que sembla que està clar és que l'estat autonòmic tal com avui l'entenem és, senzillament, insostenible i, o el revisem ara i posem les coses al seu lloc, en la lògica, en la realitat, o mai sortirem d'un forat amb 17 ramificacions per les quals se'n van els diners a mans plenes i que solament provoca inseguretat jurídica, econòmica i una despesa absolutament desmesurada. ¿S'atreviran a fer-ho els dos grans partits? La meva opinió personal és que no perquè cap dels dos mira més enllà de les properes eleccions i els nacionalismes segueixen sent el coco de tots, el que pot salvar-los o enfonsar-los amb un sistema electoral injust, però Espanya avui és un estat administrativament absurd que ningú vol arreglar. I així no s'arregla.

Per a més informació consulti l'edició en paper.