Res he de dir ni d'explicar perquè tots sàpiguen que la suma d'aquestes dues paraules no es pot realitzar ja que no hi ha resultat beneficiós algun. És indubtable que la majoria de les malalties per no dir totes, són conseqüència de la nostra ment, del nostre estil de vida. Ens oblidem de riure, de compartir, de gaudir amb els sentits, de plorar, d'expressar el que portem dins, d'oferir. Bé per vergonya, sobretot per orgull, no ens concedim indulgència alguna a l'hora d'explicar, de parlar amb els nostres semblants, amb els nostres éssers estimats, amb els quotidians que formen part del nostre dia a dia. La gent ens produeix enveja, ens irrita, ens desespera, ens avorreix. Tot perquè creiem que som més intel·ligents o que estem per sobre d'ells. No és així, estem molt equivocats a l'hora de considerar-nos o de considerar als nostres iguals. La comunicació s'està perdent i caiem sense remei en una era on el nostre canvi de mentalitat i amb l'ajuda de les tecnologies cada vegada el comunicar-se de persona a persona serà més difícil i això és essencial. En explicar les nostres preocupacions, els secrets que ofeguen el nostre esperit, en riure amb l'opinió d'altres cap al que per a nosaltres és un problema, el nostre interior el que fa és curar-se donant d'aquesta manera una imatge molt diferent al nostre exterior. Sempre s'ha dit que el poder de la nostra ment és il·limitat i que possiblement si fóssim capaços de desenvolupar-lo a poc a poc, no dic de cop, segurament cap malaltia envairia la nostra vida, no és que fóssim eterns, però sí que viuríem i moriríem com hauríem de fer-ho . Crec que el primer de tot és viure i tot el que aquesta paraula comporta. ¿Com es viu? Rient, plorant, estimant, parlant amb els que ens volen i els que ens envolten, però tenint la capacitat d'aïllar o d'apartar aquells que ens critiquen o que ens fan mal pel fet que la seva poca cultura o la seva escassa conducta no els dóna per fer alguna cosa més profitosa. La segona cosa és treballar, però treballar per poder viure, de veritat, no sigueu ingenus que el temps passa i després ja no torna, no cal estar sempre treballant per poder viure, aquí a Andorra sou aficionats a això. Viviu sense adonar-vos-en en un món de treball i tancament, heu de relacionar-vos amb els que us envolten, invertiu molt en soledat i aquesta inversió en l'únic que és productiva és en malaltia. Tots ho sabeu i tots necessiteu parlar, no ho negueu, esteu d'acord amb les meves paraules però potser l'orgull us faci no afirmar-ho. En llegir això segurament la vostra eloqüència us portarà a la hilaritat, però penseu-hi: ¿no voleu saber realment el sols que esteu, o us espanta? Heu assimilar, no estem preparats per viure independentment, encara no, ho estarem en un futur molt llunyà, però cal reconèixer que no en aquest moment i això no ens comporta res més que, en molts casos, el disgust per viure. Sé que molta gent no està en la situació que en aquestes línies exposo, però alguna sí. Sé que poca, o cap, farà cas del que aquí dic, però les coses està bé anomenar-les, reflectir-les, exposar-les: amb què només una persona faci cas, el temps que s'ha emprat en aquestes paraules i en moltes, està ben invertit. No us deixeu dominar per la solitud i el silenci. Venceu les vostres pors i relacioneu-vos amb el medi que us envolta, cal intentar que el poc de bo que ens queda no es perdi.

Per a més informació consulti l'edició en paper.