• La batalla de l'Andorra Ultra Trail és duríssima, emocionant, digna, però també una meravellosa bogeria comuna

Foto: TONY LARA

A la mitjanit del divendres érem el Josep i jo asseguts al terra de la pista del pavelló del Col·legi de la Margineda. Només observàvem en silenci, admirats tots dos del que hi veiem al voltant. Allà hi havia corredors de la Ronda dels Cims menjant, descansant, canviant-se de roba, en mans de la fisioterapeuta. Hi arribaven en degoteig, gairebé tots amb les mateixes cares de cansament. Esgotats. En aquell punt de la cursa, després d'haver sortit a les 8 del matí d'aquell dia, només portaven 70 quilòmetres. Els en faltaven 100 per acabar. Els primers havien passat per allà a primera hora del vespre, i els últims tindrien de límit fins a les nou del matí de dissabte.

El metge, de blanc pur, buscava un pacient que li havien dit que el necessitava, i es va apropar on aquell home demanava ajuda. Unes bombolles espectaculars li sortien dels peus com si fos allò el Vesubi, i el metge segurament li degué dir que pensés en la retirada –o això creiem, amb el manual del bon fer a la mà–, però aquell corredor es va aixecar, va caminar amb el peu mig doblegat, va anar on tenia el material i va començar a canviar-se… per continuar.

A poc d'això va entrar al pavelló Gerard Martínez, l'ànima i director de l'Andorra Ultra Trail Vallnord, va saludar alguns corredors i els va donar ànims com menys d'una hora abans ho feia a Llorts al pas dels valents de l'Ultra Mític que havia sortit a les 23.00 del poble d'Ordino. Les converses se situaven en les sensacions en aquell punt quilomètric, i en els càlculs que cadascú feia per saber, en cas d'arribar a meta, a quina hora ho faria. Tot seguit va arribar un atleta, Joan Pallejà de nom, 51 anys, dorsal 61, prim com un fideu –es podien comptar les vèrtebres de l'esquena amb molta facilitat– i aquell home, emprenyat, es queixava d'una última baixada en què, mínim, va caure a terra cinc vegades, segons ens va dir. Joan tenia fam, i així es va fer un caldo de sopa calenta, un plat de fruita, galetes i xocolata, i després de més de mitja hora allà, sense seure en cap moment, sempre de peu i caminant per la pista pausadament fins i tot quan menjava, va decidir marxar direcció el Coll de la Gallina. «Acabaré, i tant que acabaré», ens va dir amb una seguretat increïble. Arribaria a meta passades les set del matí de diumenge: dos nits a la muntanya.

Vam sortir del pavelló darrere d'ell i, amb una mica de vergonya Josep i jo ens van dir bona nit i vam anar a dormir a casa. En cotxe. I al llit. No ho vaig aconseguir. Tenia en el cap la sortida de la Celestrail de les 21.00 quan vaig veure el company Óscar Martín puny en alt i somriure etern, no em podia desfer de la imatge de la sortida de l'Ultra Mític i del pas dels corredors per Llorts travessant aquell túnel de gent que els animava –els corredors caminaven i, en sentir aplaudiments i crits d'ànims, es posaven a córrer en aquella rampa infernal que no era més que un aperitiu del que els hi esperava–, la imatge dels frontals nerviosos en la foscor la tenia en la retina, i la meva habitació se'm feia petita.

Quan em vaig aixecar dissabte estava destrossat, i continuava tenint vergonya per això, mentre centenars de valents havien passat la nit a la muntanya, segurament sols, sota l'escassa llum d'una lluna tapada pels núvols i dels seus frontals que buscaven els senyals, seguir la senda, continuar endavant. A primera hora em vaig acostar a Canillo on vaig veure una parella tan derrotada que no van moure ni un múscul de la cara quan els vaig donar ànims i els vaig aplaudir. Devien dormir mentre caminaven, com suposo que havien de fer obligats tots els corredors en aquells moments de cansament total en què el cos et demana anar a dormir i tu li dius que camini. Era com veure un capítol de The Walking Dead. «Hi va haver un moment que vaig haver de prendre-m'ho amb calma, perquè les cames no responien al que el meu cap els deia», va confessar un corredor moltes hores després, ja a Ordino, dutxat i alliberat.

Després van passar les hores. A Ordino, els periodistes –i molta expectació al voltant– esperàvem el primer corredor de la Ronda dels Cims, mentre arribaven alguns del Celestrail, i molts del Trail que havia sortit del Coll de la Botella al matí. Hi va aparèixer Óscar Pérez, el poble als seus peus, va plorar i es va abraçar a la seva parella, a la qual vaig felicitar personalment perquè em venia al cap quan fa dos anys, a Incles, ella l'esperava patint perquè sabia que ell anava amb problemes físics, després de ser segon l'any anterior. Pérez havia estat segon també l'any passat, i l'èxit d'aquest 2012 era més que merescut. Quan aquell heroi va atendre la premsa, ho va fer amb una educació exquisida, va saludar un segon abans el seu gos, no va voler seure, ens va donar les gràcies a nosaltres per ser allà –¿?– i va narrar en cinc minuts la seva experiència. Aquell home estava molt viu, el cap li funcionava a la perfecció, i ni tan sols feia olor a res. Tenia una mirada neta, el seu missatge arribava amb claredat, i llavors em vaig dir que hi ha gent especial al món. Vaig tenir un moment d'emoció que vaig amagar mentre aguantava la gravadora i els meus companys dels altres mitjans apuntaven i escoltaven el que deia aquell home. Estàvem davant d'una persona que havia corregut, sí, corregut, durant més de 30 hores. Un home que a les cinc de la tarda del divendres havia vist passar pel Coll de la Botella, amb més de 30 quilòmetres que portava a sobre, amb un somriure i parlant amb el que seria el seu company fins a Perafita, quan Salva Calvo li va dir «marxa, deixa'm, noi, que he d'anar més lent».

Les hores van seguir passant i continuaven arribant corredors amb l'habitual gest de cansament, alguns ploraven d'emoció en veure la seva família o els amics, d'altres ni tenien forces per fer-ho, i molts s'abraçaven amb el primer que els hi deia que eren uns campions. Al final, de tants com eren, em tornava a venir la vergonya que sentia per no tenir la inèrcia de dir-los a tots que eren uns superherois. L'Andorra Ultra Trail és una bogeria tan gran com voler conquerir Rússia en ple hivern, però el que mou aquesta cursa no ho fa cap altre esdeveniment al Principat. Ni tan sols una Copa del Món d'esquí alpí, perquè allò són professionals, esport i espectacle unit, mentre que això és una batalla de gent normal com vostè i com jo, com el seu veí o el seu company de feina, que després d'hores de treball, nevi, plogui o faci un vent gelat, anirà a córrer en el mes de desembre, gener o febrer, perquè al juliol tindrà en el cap fer alguna de les curses de l'AUTV. Així que crec que és de justícia esportiva i social que Andorra li faci un reconeixement a tota aquesta gent. De tantes rotondes com hi ha, una, i a Ordino, hauria de tenir al centre una monumental escultura, maca i emocionant, que recordi que cada estiu, allà, es viu una festa amb la gent normal de protagonista, i amb les nostres muntanyes sent l'escenari d'una batalla contra els elements, contra les lleis de la naturalesa, contra el límit del cos humà.

Per a més informació consulti l'edició en paper.