Si se'm permet, fer-ne esment, per allí, on Blaise Pascal –que ara a l'agost farà 450 anys que va morir–, pensava en el temps des de dos conceptes, el tedi i la diversió, alguna vegada hi haurà passat l'esdeveniment que cada any lliga tan bé les dues idees, el Tour de França. Aquelles tardes de calor de juliol, sense fer res més que una lleu migdiada, eren el temps d'un avorriment agradabilíssim entre paisatges especials, carreteres difícils, gestes indescriptibles,amb el so, suavitzat, però, de l'emoció d'uns comentaristes esportius entusiastes davant del menor incident de la cursa.

Eren tardes de diversió, de dolce far niente, d'una admiració davant de les performances aconseguides pels ciclistes accentuada per la passivitat de l'espectador. No s'interactuava, no. Potser ara ja no és així. El mite de les tardes del Tour s'associa a vacances o a una etapa de l'any amb un ús del temps tan raonable que permet aquesta percepció pascaliana, tota una nova dimensió en el pensament de la vida humana.

Tal com estan les coses..., és una de les frases més repetides com a mantra per una certa resignació i autocontrol davant de la incertesa de la feina i dels recursos, que no se sap com seran. Si mai s'arribés a aplicar alguna forma nova de relacions socials econòmiques i socials, cosa força improbable, convindria superar actituds hiperacionals de la gestió per facilitar la capacitat de l'ésser humà d'exercir no solament d'administrador domèstic en una impossible conciliació de la vida laboral i personal, sinó d'administrar el temps d'una altra manera. ¿Es pot associar temps i llibertat? Uf, quanta retòrica.

Per a més informació consulti l'edició en paper.