• És l'estiu d'aquestes armes de destrucció mullada amb colors cridaners i disseny futurista

Hi ha una gran unanimitat en què de tot l'insalubre discórrer de les estacions, l'estiu és de lluny, la més ignominiosa i despietada. Té una acreditada fama entre els virus i les bactèries. La resta d'éssers vius el suportem com podem. Hem de fer front a espècies invasores diferents del seneci sud-africà del roc del Patapou com ara turistes amb sandàlies i mitjons blancs, barrets mexicans i ronyoneres; a agressions en forma de paelles covades amb gambes congelades, sangries letals; a reposicions infectes a les televisions; a aires condicionats que et deixen els ossos com estalactites, a olors penetrants de fregits, a plagues de meduses a les platges i d'incendis forestals a les muntanyes; a cançons enganxoses i horteres i a les temperatures de sensació dels meteoròlegs.

Descartes va fugir de la calor per poder pensar amb més tranquil·litat, Newton va trobar la llei de la gravitació fent la migdiada a la fresca d'un pomer i molts nens del poble aprofiten les altes temperatures per fer batalles amb pistoles d'aigua. Les carreguen a la font de davant de Casa Comuna. És l'estiu d'aquestes armes de destrucció mullada que semblen sortides de La guerra de les galàxies. Hi ha la Water Warrior Tarantula que funciona amb piles, té un dipòsit amb capacitat per a més d'un litre d'aigua i el seu raig pot arribar a una distància de 10 metres però, pel que expliquen els petits monstres posseïdors d'aquests terribles i acolorits artefactes, el top és l'AK-47 Aqua Fire que dispara més ràpid i més fort que cap de les seves competidores perquè el seu mecanisme s'inspira en el del fusell soviètic Kalàixnikov. I no puc afegir res més perquè no en tinc ni remota idea d'armes ni d'una mica de física suficient per pensar que la pistola d'aigua deu funcionar en aplicació del principi de Pascal, segons el qual, si s'exerceix una pressió exterior sobre un líquid en repòs, aquest exercirà una pressió de la mateixa intensitat sobre qualsevol cos que hi estigui en contacte.

No cal que sigui necessàriament aigua. Pot ser Tabasco com a la pel·lícula Airheads de principis dels noranta quan uns nois que volen fer conèixer el seu grup de rock entren en una emissora de ràdio armats amb pistoles d'aigua i amenacen els locutors per tal que difonguin el seu casset de demostració. Ja m'agradaria saber quin líquid portaven a les seves pistoles d'aigua, The Mamzelles – que demà obren els Vespres d'Estiu a Sant Julià de Lòria – quan van irrompre recentment a la sala on actuaven, per l'entrada principal, i amb unes mascaretes d'hospital a la boca cridant que allò era un segrest. Ni això ni el fet que Pistoles d'Aigua sigui el nom d'un duet de Calonge, població agermanada amb la laurediana, justifiquen l'augment d'aquestes armes a la parròquia, els propietaris de les quals no les han de portar al Servei de Policia per col·laborar a aclarir l'afer del tiroteig a la casa del ministre Cinca. Tampoc no haurem d'encarregar cap estudi sociològic a l'Institut d'Estudis Andorrans, demanar la intervenció del raonador del Ciutadà o sol·licitar el criteri de dos magistrats no vinculats a Andorra.

Hi ha qui diu que és una moda però sembla més aviat el fruit de l'enginy dels fabricants. La fórmula de l'èxit en el món de les joguines és simple: es tracta d'agafar un producte, com ara una nina, posar-lo al dia amb els gustos del moment (per exemple, el món gòtic dels vampirs), i reforçar-lo comercialment amb el suport d'una sèrie de televisió de primer nivell i una presència potent a internet. El resultat es diu Monster High, unes nines de la firma americana Mattel que van ser les més venudes pels Reis 2012. Aquest any també ha tornat a marcar tendència una cosa tan simple i antiga com una baldufa, reinventada en la joguina Beyblade. Es tracta d'un joc de competició, inspirat en una altra sèrie televisiva d'èxit, on dos ginys giratoris es llancen un contra l'altre simulant un combat. El que deixa de rodar primer perd, l'altre guanya.

Els fabricants s'han empescat un espai on les baldufes lluiten i que han batejat amb el nom de Pista Beyblade. Amb les pistoles d'aigua el truc està en fer uns dissenys bufons, amb una forquilla de preus que oscil·la entre els 2 i els 30 euros i la poderosa atracció de l'aigua. Perquè, tret d'algun cas d'hidrofòbia, la relació dels infants amb l'aigua com a element lúdic ve de sempre. Ja un poeta tan reconegut com Salvat Papasseit escrivia a Els nens de la meva escala que «a vegades s'atura a la font del cantó i es mulla com un peix d'aquell de coloraines. Pel demés és un bon nen». Aquests que corren per la plaça de la Germandat potser també ho són però m'han deixat l'esquena xopa amb premeditació, traïdoria i gairebé nocturnitat perquè el rellotge de Casa Comuna toca dos quarts de nou d'un vespre xafogós i humit.

Al Bare Nostrum uns pintors estan treballant, sembla ser, en la propera reobertura de l'establiment, cosa que em provoca una sensació només comparable a la que va experimentar Ramón y Cajal en el moment de descobrir la polarització dinàmica neuronal. Vespres d'Estiu, Festa Major i el Bare. Ja només faltava la fresca que va arribar amb les fortes tempestes d'ahir. Semblava que durant la setmana passada se n'hagués anat en orris. Com tantes coses darrerament.

Per a més informació consulti l'edició en paper.