Sabíem que el futbol era la política per uns altres mitjans però, per si hi havia algun dubte, aquí tenim com a paradigma la marxa de l'Eurocopa. Alemanya que partia com a favorita ha estat apartada de la competició per una Itàlia renascuda que tornarà a mesurar-se amb Espanya en la porfídia pel títol. Abans de disputar el partit, les apostes eren favorables als alemanys. Alguna cosa similar passava a Brussel·les on en les hores prèvies a una cimera decisiva per al futur de l'euro totes les càbales apuntaven que la cancellera Ángela Merkel no donaria el seu braç a torçar i mantindria la coneguda política alemanya d'aconseguir l'objectiu de dèficit.

Ara sabem que, igual que va ocórrer en el futbol, també en la política van fallar els pronòstics. Per bé dels interessos d'Espanya, Alemanya va cedir i hi haurà diners del fons de rescat per recapitalitzar la banca però sense traslladar el deute a l'Estat. A Merkel li agrada portar el seu joc fins al límit, esgotant psicològicament els seus interlocutors, però sembla que no comptava amb què Monti i Rajoy fossin capaços de plantar-se i resistir amenaçant amb bloquejar el pacte.

Resistir va ser, també, la clau dels empats i victòries, en algun cas agòniques –Espanya contra Portugal–, aconseguides per les respectives seleccions de futbol. Merkel a la qual vam veure donant salts d'alegria quan Alemanya li va ficar quatre gols a Grècia, s'haurà de conformar amb aquella victòria.

La «squadra azzurra» li ha donat un bon repàs a una Alemanya tan prepotent en el futbol com en la política. Llàstima que el diumenge no puguem retornar el favor als nostres amics italians perquè, obvi resulta dir-ho, la «Roja» té el compromís d'entrar per la porta gran de la història del futbol europeu renovant el títol de campiona d'Europa. Que així sigui i que tots el puguem celebrar perquè prou que ens fan falta les bones notícies.

Per a més informació consulti l'edició en paper.