Es pregunta Javier Gomá, un dels pocs filòsofs espanyols que tracta d'estar no només prop de les inquietuds dels ciutadans sinó en comunicació, de vegades provocadora, amb ells, si el segle XXI serà «el de la tornada a l'art i la cultura de la responsabilitat i la sociabilitat perduda». Hi ha poques esperances que sigui així, perquè vivim la cultura de l'efímer, la política de l'efímer, la informació de l'efímer. Tot el que és portada avui, causa de mobilitzacions socials, reivindicació política, solució final als problemes econòmics, art d'avantguarda, demà desapareix de les portades i de les consciències socials i és substituït per altres qüestions, igual d'efímeres.

Europa debat aquest cap de setmana solucions de fons a la pitjor crisi de les últimes dècades però ningú confia que hi hagi cap acord durador que posi les bases per lluitar contra aquesta crisi que ho devora tot de forma caòtica, desordenada i inútil. I no passa res. Hi ha enormes contradiccions en aquesta societat en la qual vivim i en la qual sembla que ningú sap què cal fer per no acabar en l'abisme. Per exemple, Espanya s'aferma com a líder mundial en la formació de directius, gràcies a les nostres Escoles de Negocis, però manquem de líders polítics i empresarials -n'hi ha alguns d'excel·lents, però també uns altres d'indecents, per exemple en el sector financer o en el polític- que obrin camins d'innovació i de desenvolupament.

Encara que tenim algunes de les millors Escoles de Negocis del món -IESE, IE, ESADE, ESIC- sembla com si ningú tingués un «pla de negoci» per al país, per a les empreses, per a l'economia. Anem a cegues i ens donem, o ens donen, unes bufetades descomunals. Es reacciona per impulsos i arriben més bufetades. L'únic pla que funciona, almenys ara per ara, és el de la selecció espanyola de futbol o el d'esportistes d'elite com Rafa Nadal o Fernando Alonso.

Però és que, a més, falta autocrítica. Estan auditant els bancs espanyols -amb resultats manifestament millorables- i es fa amb les Universitats -cap espanyola entre les 200 primeres del món-, però no amb les empreses públiques o amb els parcs científics, 77, que tenim a Espanya, els teatres nacionals o autonòmics o els museus, ni amb organismes que tal vegada no es justifiquen perquè no produeixen gens. Això sense parlar de les Administracions públiques, d'òrgans com el Tribunal Constitucional o el Consell del Poder Judicial, de les autonomies, els ajuntaments, els partits o els sindicats. Aquí ningú se sotmet a cap control ni rendeix comptes. Ni falta que fa. Consumim informació, cultura i política, però no produïm pensament ni autocrítica. I això és el que ens passa, que ningú es responsabilitza ni sap què cal fer ni té propostes. Aquesta carència ens arruïna i ens mata. Ni responsabilitat ni sociabilitat. Només tractem de sobreviure tot sols.

Per a més informació consulti l'edició en paper.