Des del néixer fins a la majoria d'edat un va vivint la pròpia vida, sense adonar-se del que ens envolta. Però curiosament, forjant mica a mica una història pròpia, vas aprenent a través de l'escola i dels mitjans de comunicació com hi ha també una història de tot el que ens envolta. Una pluralitat de cultures, una immensitat de notícies que ens afecten amb més o menys intensitat.

I així, en el caminar del dia a dia, en la quotidianitat es va perdent el sentit de la vida d'un mateix, ocupat en la feina, l'atenció pels fills, la família, els problemes per arribar a final de mes o per aguantar el negoci. I per tot aquest estrès, un intentar fugir per no pensar, amb coses supèrflues com el que fan per la televisió, el futbol, o evadint-nos en petites distraccions com un llibre o la música.

És un procés normal davant una cultura tant rica en el consum i l'oci, i tant sostinguda en el diner. Així poc a poc anem perdent la sensació del viure, del gaudir de les petites coses, del sentir del nostre respirar, del senzill silenci.

És fotut perquè hi ha èpoques de la nostra vida en que fins i tot ens oblidem de pensar, de parar el ritme frenètic diari, per reflexionar, per parar atenció a allò que necessita el nostre cos, la nostra ment.

Pot semblar una absoluta tonteria, però molts de nosaltres, en el nostre dia a dia, no parem mai atenció a nosaltres mateixos i a les coses que ens envolten. Aquesta és una malaltia estesa en la nostra societat que ens desequilibra individualment sense adonar-nos-en.

Aquesta setmana passada hem perdut a una amiga. La Marta Santuré. Varem néixer pràcticament al mateix dia, però no sé per quines raons, ella ha marxat abans que jo. Ha estat una mala jugada del destí, una injustícia, un cop de puny.

Allò radicalment bell de la Marta va ser que va dedicar els darrers anys de la seva vida a aprendre i a ensenyar als qui tenia al seu entorn a viure i «reconèixer en nosaltres l'existència de l'amor, el coratge del cor, la pau que porten a la saviesa, la veritat, la unitat...».

Ella em va ensenyar quelcom que mica a mica havia anat perdent. La seva fortalesa interior ha estat una manera dolsa, serena i exemplar d'acomiadar-se de les persones que l'estimàvem.

[email protected]

Per a més informació consulti l'edició en paper.