la vigília del partit que ens enfrontava a França, el seleccionador espanyol, Vicente del Bosque, no és que tingués una genialitat, sinó alguna cosa molt més rara al nostre país: un espurneig de cultura de la bona, i de sensatesa, en el curs d'una oració admirablement construïda. En roda de premsa va venir a dir que la selecció francesa havia estat sempre millor que l'espanyola per la senzilla raó que no l'havíem guanyat mai en competició oficial, però, i aquí ve l'exòtica addenda que ens va facilitar fet i fet passar l'eliminatòria de quarts, que el nostre valor radicava «en l'aval del present». En el present, en efecte, «la Roja» és la campiona d'Europa i del Món, però àdhuc sent això així, van ser les precises paraules de Del Bosque, repetides als jugadors una vegada i una altra, suposo, en els vestuaris i en els entrenaments, les que van polvoritzar les restes d'aquest complex d'inferioritat que ens va fer en el passat, sense ser-ho, pitjors.

Vicente del Bosque és un d'aquests tipus, escassos sempre, que milloren el seu entorn, que l'eleven, en aquest cas l'efectivitat dels seus jugadors; però en el cas de Juan Luis Galiardo el que millorava, el que ell elevava, era la qualitat dels moments al seu costat, bé des del pati de butaques o, per als qui vam tenir la sort de tractar-lo, en la distància curta de l'afecte i la conversa. Tenint tant per explicar sobre ell mateix, doncs havia viscut diverses vides i gairebé totes elles amb gran estil, la modèstia el va enganxar a l'ofici d'explicar i representar altres vides, les dels seus personatges, en general moltíssim menys interessants que ell. Podia Juan Luis Galiardo haver-se dedicat amb èxit a qualsevol altra cosa, però va preferir la interpretació per amagar púdicament el grandíssim actor de la seva pròpia vida que era.

Per desgràcia, entre els nostres polítics no sembla haver-n'hi molts de la classe de Galiardo i Del Bosque. Ni molts, ni pocs. Probablement, cap que millori i elevi, sinó més aviat al contrari, el que es porten entre mans, que és ni més ni menys que les vides dels seus semblants. Si n'hi hagués d'aquesta classe, ja tindríem de què valer-nos: de l'aval del present.

Per a més informació consulti l'edició en paper.