• De res serveix tot el que diem o fem, si intentem amagar la vida als nostres infants

Admiro les persones que avui intenten explicar-nos, fer-nos comprendre les estadístiques, les enquestes i aquest batibull de xifres, casuístiques i ball de números del que som i del com vivim i pensem.

No és que d'entrada vulgui menysprear la tasca del dia a dia dels sociòlegs, i enquestadors, però segueixo considerant que estan lluny, molt lluny de la societat, i de la realitat del carrer.

A veure, deixem el bloc, el compta persones, el posat intel·lectual, i amb quatre calerons a la butxaca sortim a les 6 del matí de casa, i comencem per un cafè i una barreja en algun dels petits locals que a aquesta hora serveixen i atenen els enfredorits, potser avui no tant, però sí adormits treballadors. El de la panxa gran, paga els cafès i les barreges de conyac i anís mentre quatre homes pugen amb ell al cotxe; una dona marxa amb 90 euros, el sou d'avui de tres dels homes mentre li comenta a una jove, que va a pagar la llum, i que l'espera a casa.

Faig comptes de cap, i penso que a peu té ben be dues hores fins a la Massana, mentre la jove se m'atansa i em diu que si puc pagar 20 euros. Reconec que m'han fet alguna que altra proposta, però accepto el somriure, i li pregunto què vol prendre.

Seiem front per front, un entrepà de pernil, una aigua, un cafè que deixo que es refredi i, mentre, m'ensenya el passaport, on veig que és jove, la carta on li reclamen les cotitzacions de la CASS a la seva mare. Treballadora de la neteja, un pare a Polònia després d'un any sense feina, i una cotització de la CASS que s'enduu la meitat del seu sou, i un germà que arriba a casa cada dia amb més ombres blaves al braç, ahir amb una jaqueta de marca i dos bosses de senyora.

El meu germà és bo, però no ha estudiat, no es va integrar a l'escola, no entenia el català, el professor un dia li va dir que el millor que podia fer era anar a treballar a l'obra, i li va donar el telèfon del seu cunyat que era contractista: «amb 16 anys el meu germà cobrava més de dos mil euros».

Em recorda el temps que ella venia a casa a fer la neteja, per a l'empresa que treballava; la varen acomiadar, el propietari es va cansar d'ella, no de la seva feina, però sí de les hores extra, més quan ella es va quedar en estat.

La conversa s'acaba, un home fa estona que li fa senyals, en poca estona els veig marxar junts, el seu fill es queda a la taula del darrere al costat de la propietària del bar, la dona em mira, i li pago l'entrepà, l'aigua i el cafè, i li deixo uns diners mentre en veu baixa dic «per al nen, per al dinar».

Surto mentre vàries mirades amb un somriure m'observen, i el nen juga a la taula amb un ganivet que clava a la fusta vella.

Duc EL PERIÒDIC sota el braç, i m'assec mentre la mirada es perd damunt el Casamanya, obro i busco l'Editorial. Em sorprèn la informació i un cop acabo de trobar la notícia, em canvia una mica el dia i el malament que ha començat. La meva filla encara deu dormir, d'aquí a poc es llevarà per a anar a escola, i potser l'any vinent tindrà de nou companys i amiguets a l'edifici del costat de l'Escola, perquè ja em direu si no hi ha res tant trist com una escola buida a un poble?

No fa gaire dies, una joveneta de catorze anys em diva, si no podia canviar la seva adreça de correu per a que no posés «Andorra». No hi vull ni reflexionar, tant sols em recordo d'allò de «són tant pobres tant pobres que només tenen quartos», però si el projecte d'un centre educatiu per a aquesta canalla es fa realitat a la Massana, començaré a creure que anem en bon camí, que volem començar a no amagar més la realitat del nostre país i la nostra societat, que no cal que criem la nostra canalla en mig de boletes de cotó fluix, sinó preparant a tots per a una societat en què no calgui preguntar-se com quadrar o entendre l'estadística, sinó que no ens calgui l'estadística perquè coneixem i som conscients de la nostra realitat.

I de ben segur la meva filla li preguntarà al jove, com es que duu aquells blaus al braç, i em sentiré molt satisfet que aquest jove li expliqui, i potser també la dissort de la seva germana i la seva mare, perquè entre tots haurem assumit la responsabilitat i el compromís que els hi devem als pares, i al nostres fills. El que no sé encara és com respondre a aquella joveneta sobre el que no vol sentir ni parlar d'Andorra; ens queda molta feina a fer, i potser la farem des de la Massana.

Amb la bossa de xicoies al braç, les cames un xic cansades, el cafè que se m'ha posat malament, i un dia llarg per davant, si m'afanyo encara li diré bon dia a la meva filla, camí d'escola, mentre li explico que l'any vinent tindrà nous amics al pati per jugar.

Per a més informació consulti l'edició en paper.