He passat l'experiència d'arribar a Síria a través de Turquia. Ja fa alguns anys, però era una experiència inoblidable. Els sirians t'observaven amb la sospita que, com a mínim, eres un espia perillós, qui sap si un fosc sabotejador, mentre els turcs no podien explicar perquè un occidental que gaudeix de Turquia vol marxar a un lloc tan estrany com Síria. Passat aquest moment, on gairebé vam estar a punt d'haver de arrossegar la maleta, caminant sobre quilòmetre i mig de frontera, Síria ens va resultar tan hospitalària com Turquia. Però hi va haver un detall en què vaig reparar de seguida, i és que en els mapes oficials sirians havia una franja turca que es considerava territori sirià.

M'he acordat d'aquest detall –res menor– davant la petició de Turquia que intervingui l'ONU per l'enderrocament d'un d'aquests avions. Escric en dilluns, i no he pogut llegir més novetats, però em consten les males relacions entre els dos països i, sobretot, la perillosa malenconia que provoca un tros de territori que ha estat arrabassat. És com si el nostre veí estigués usant una habitació que creiem que ens va ser arrabassada: seria molt difícil intentar que els dos veïns es portessin bé.

Les relacions de veïnatge gairebé sempre són complicades, entre altres coses, perquè no et vas a posar a discutir amb algú que viu tan lluny que ni tan sols coneixes. Discutim amb els veïns, amb els amics, amb la família ... Però el veïnatge dels estats provoquen situacions molt més perilloses, perquè els estats solen tenir avions, tancs, soldats, en fi, aquestes coses imprescindibles per organitzar una guerra.

Per a més informació consulti l'edició en paper.