Foto: EL PERIÒDIC

Els grans esdeveniments esportius són molt més que una festa de l'esport, més si l'esport és el futbol. És la nova religió, diuen, que tan apassiona les masses que les fa embogir, ultrapassant allò merament esportiu per ficar-se en els sentiments de la col·lectivitat que recolza una determinada selecció. No és un equip de futbol qui juga al camp, és tot un país. Ara més que mai els seguidors deixen clar a qui donen suport mitjançant signes externs com ara la samarreta (tots són un jugador més), les bufandes, les banderes de tela i les de pintura que cobreixen el rostre o part de cos dels espectadors. Aquesta defensa aferrissada d'allò propi ho coneixen molt bé els dirigents polítics, que acostumen a buscar profit en aquesta mena d'embriagament en el que cauen els ciutadans mentre es desenvolupa el campionat. Això ja ve de lluny. Per exemple Hitler va voler fer dels Jocs Olímpics del 36, a Berlín, un homenatge al seu règim nazi, una exaltació a major glòria de la raça ària. Ara no van tan lluny els mandataris, però sí que fan servir l'avinentesa per mirar de donar-se un bany de multituds. No fa pas gaire temps era excepcional veure en una final de futbol a caps d'Estat o primers ministres. Ara no cal que sigui una final. En el cas d'Espanya, que està en una situació magra, s'ha pogut veure el president del govern ja al primer partir de la selecció del seu país. Fins i tot va pronosticar que els jugadors de la selecció donarien moltes alegries al país. El seleccionador espanyol, que és un home amb seny, va dir de seguida que ells no eren la salvació de ningú, que simplement jugaven a futbol. També es podia veure a la llotja als Prínceps d'Astúries representant la Corona, que també ara passa per moments delicats. Si aquesta selecció va endavant i arriba a la final no sabem si el mateix rei gosarà mostrar-se públicament, després de les últimes patinades. Tant se val que el país estigui al llindar de la bancarrota, ni que tingui un nombre d'aturats que esgarrifa, ni que les protestes dels diferents col·lectius siguin diàries. Durant les tres setmanes del campionat l'anestèsia farà el seu efecte i, si es guanya el campionat, la festa durarà més i enllaçarà amb l'estiu, època sempre de bonança. S'hauran guanyat tres mesos de relativa tranquil·litat fins que al setembre tothom desperti del somni.

Per a més informació consulti l'edició en paper.