• Racionalitat i superstició per evitar els estralls de pedregades com la de dijous passat

Període de contradiccions. De llums i d'ombres, de sol molest i de cel cobert, de pluja i de pedra. Com la que va caure dijous passat a Sant Julià de Lòria. Trossos de gel com pilotes de ping-pong i destrosses als conreus. Tot i que vivim en una època en què predomina la cultura científica sobre les mètodes de l'escola Hogwarts i Harry Potter, en realitat som tan presoners de la natura com a l'Edat Mitjana. La diferència és que la desgràcia als camps i a les feixes ja no provoca migracions a Bèziers sinó tràmits davant asseguradores, exigències davant les administracions i declaracions de zona catastròfica. Tabac destrossat a Fontaneda i constatació en els horts de la lluita desigual entre les forces naturals i les nostres pobres quatre hortalisses. Les plantes del balcó, una mica arrecerades, van aguantar com el Pequod, el vaixell que empaitava la balena Moby Dick, la galerna, en doblar el cap d'Hornos.

La pedregada és, en la saviesa popular, el símbol de fer mal. La humanitat veu en les tempestes un poder tenebrós que l'arrossega cap a les supersticions fins i tot ara, en què teòricament, domina la racionalitat i la raó pràctica. Durant molts anys calia tocar les campanes de l'església quan s'acostava una pedregada per fer-la desaparèixer. Fins que es va descobrir que les campanes atreien els llamps. Després va ser culpa de les bruixes que portaven els núvols de tempesta. Algú, que tenia un sentit pràctic de la vida, va decidir que tant elles com els dimonis, les malediccions i les profecies són útils per donar les culpes dels propis errors a forces externes, quan en realitat el mal és dins nostre. La teoria va tenir èxit en el medi urbà però en el rural, el problema continuava sent extern. Al que havia perdut la collita per una pedregada ja li podien explicar que el mal era al seu interior i que les Èglogues de Virgili parlaven de la felicitat que proporciona el contacte amb el món rural. El seu beatus ille, però, era acabar amb les tempestes encara que fos a cop de canó de pólvora o de coet granífug. Els primers, cap a principis dels anys quaranta del segle XX, semblaven dissenyats pel professor Bacterio de Mortadelo y Filemón i oferien tanta seguretat com els servidors d'Andorra Telecom. Eren de canya, i el material explosiu, iodur de plata, barrejat amb una càrrega calorífica, estava dipositat en una bola de vidre que s'escalfava molt fàcilment; tant que més d'un es va emportar un bon ensurt. Després, en plena carrera armamentística, va arribar el model C-3000, molt més fiable. Ja no era un invent del professor Franz de Copenhague del TBO, ni un producte de la TIA. Semblava dissenyat per la NASA per anar a Mart. S'accionava mitjançant un fil elèctric. La distància mínima entre la rampa de ferro on es fixava el coet i la caseta, on s'activava i es disparava, havia de ser de 25 metres. El coet, agafava una velocitat de sortida de 340 metres per segon i arribava a una alçada d'entre 2.900 i 3.200, segons dades facilitades pel fabricant i que ningú es va atrevir a comprovar. La càrrega explotava a l'assolir l'alçada màxima i es transformava en bilions de vidres que arribaven a les parts gelades del núvol, frenava el desenvolupament de la pedra i la desfeia.

Mentre això succeïa al cel, a la terra les disputes no tenien res a veure amb la tecnologia i eren d'àmbit més primari. El propietari d'un terreny acusava l'altre d'haver-li desviat la tempesta cap als seus camps. No cal afegir que les baralles superaven sovint l'àmbit dialèctic. La prohibició dels coets va acabar amb els pugilats, amb la multiplicació de les revetlles de Sant Joan i amb les queixes dels ecologistes. Haurem de tornar, fins que es comprovi la utilitat de les xarxes antipedra i dels grans hivernacles, als mètodes del passat. Toni Martí i Jaume Bartumeu ens ho van posar bé amb les seves contínues referències retro en el debat d'orientació política. Una mica més i arriben fins al període mesolític i la Feixa del Moro de Juberri mentre els periodistes presents al Mausoleu de la Casa de la Vall semblaven el grec Polibi narrant el pas d'Hanníbal pels Pirineus. Desbrossarem el comenidor, el porxo de l'església, i enllustrarem les sabates al capellà, ja que l'elegància no està renyida amb la funcionalitat. A molts indrets el capellà, per allunyar la tempesta, iniciava un diàleg amb la bruixa des del comenidor i sovint li llançava una sabata com aquell periodista iraquià a George Bush o aquella dona del barri de l'estació de Sallent, al Bages, que ho va fer a la secretaria general d'Habitatge de la Generalitat de Catalunya. El ministre xinès Wen Jiabao també va patir un atac amb una sabata encara que en el record sempre quedarà el líder soviètic Nikita Khruixtxov colpejant la tribuna d'oradors de les Nacions Unides amb la seva sabata, durant la crisi dels míssils de l'any 1960, que va ser tan famosa com la dels coets antipedra.

Ara, el capellà, probablement, llançaria a la bruixa una Bikkembergs. Potser les bruixes ja no tenen la seva plataforma operativa a Engolasters i s'enlairen des del roc del Patapou amb Wizard Airlines. Actualment volar ja no és un plaer. Vagues o amenaces de vaga dels controladors, dels pilots, de les hostesses, del personal de terra, del de neteja, cancel·lacions per motius climàtics, per núvols de cendra de volcans islandesos, inutilitat d'aeroports fantasmes, cues muntades pels controls d'ampolles d'H20, maltractaments a Ryanair, tancament d'Spanair...D'entrada aquesta aerolínea és més inquietant que la de les bruixes i em recorda l'Up in the air del Clooney. Perquè dissabte passat aquest diari publicava que un 30% de la plantilla de Nevasa -- la societat que explota el nom comercial de Grandvalira-- se'n va al carrer. Aquests acomiadaments i baixes laborals es produeixen mentre s'està a l'espera que s'incorpori la nova directora comercial i de màrqueting de Grandvalira, Núria Tarré que prové de Spanair. Això fa més por que una pedregada.

Per a més informació consulti l'edició en paper.