En veure els minarets de Rabat, Istambul o El Caire, el passejant occidental experimenta admiració per la bellesa de les construccions. Contempla encuriosit els edificis que busquen el cel amb les seves torres cilíndriques. Són d'un estil arquitectònic ben diferents dels temples que està acostumat a veure cada dia al seu país. El que no experimenta és sorpresa per la presència en aquestes ciutats d'abundants mesquites. És al món islàmic. Si aquest mateix passejant recorre els carrers de París, de Londres o de la mateixa Roma, centre de la cristiandat, potser sí que li sobtarà la presència de mesquites en llocs on l'Islam no ha estat present al llarg dels temps, sinó que ha aparegut fa poc més de mig segle.

Els moviments de població sempre són darrera dels canvis. Per contra hi ha un territori a Europa on no sobta la presència de mesquites: el sud de la península ibèrica. Hi van ser vuit segles els musulmans i per tant van deixar la seva petjada. Visitar la mesquita de Còrdova és extasiar-se en la visió de la bellesa produïda per la contemplació de Déu i les seves meravelles. Al nord de la península, a les nostres petites valls, les esglésies sempre han estat reduïdes, com el nostre país, de mida modesta, com els seus habitants i sempre en el mateix estil, el romànic encara que hagués estat superat per les corrents artístiques posteriors. Però els temps avancen i les situacions canvien i a hores d'ara a casa nostra hi ha una comunitat magrebí composada per varis centenars de persones. Cada comunitat té les seves peculiaritats i les seves necessitats. Entre aquestes es troba la de tenir un lloc de culte. És a dir, un lloc consagrat a Déu on els fidels puguin reunir-se, celebrar la seva fe, preocupar-se per les necessitats del seus membres, etc. Altres comunitats del nostre país (portuguesos, filipins, sud-americans) no tenen aquesta necessitat perquè ja s'han trobat les esglésies fetes. Els musulmans però necessiten una mesquita i és obvi que han de tenir-la. Si algú li molesta la paraula que faci servir església i li passarà la mania. Podem afrontar la diversitat de moltes maneres, però solament hi ha una que serà fructífera per al país: la seva acceptació. Diversitat no vol dir pèrdua d'identitat, vol dir reconeixement de drets de les persones, de tots els drets. Som un país de drets.

Per a més informació consulti l'edició en paper.