• Cal saber reconèixer fins un ha arribat, i recolzar els que ens han de seguir

Serà cosa de que em faig vell, gran o deixo enrere la joventut, o com diu la meva muller, ets de la primera volada; sigui com sigui les paraules del iaio, i algunes de les seves frases, per un o altre motiu els recordo tot sovint, i quasi que escric al voltant de les seves paraules, trobant l'encert en els seus pensaments i la seva saviesa de persona que escoltava i diva les paraules justes.

No fa gaires setmanes obria una Tribuna amb unes paraules del pare del nostre Molt Honorable Síndic, «els trets fan de més bon parar a casa dels altres» i avui amb aquesta frase del iaio, tots dos de la mateixa generació, si fa no fa, però si amb la pell dura de treballar, la paraula justa, i el seny de veure-les venir.

La meva filla, quan passem per davant del cementiri d'Engordany, no s'oblida mai de dir-li «Bon dia iaio, t'estimo», i un, alguna que altra tarda, s'hi detura i sense dir res, recorda les converses, caliquenyo en mà, i procura aprendre encara d'aquell seny i aquella saviesa; i tot pujant per a fer la xerrada amb un parell de veïns mentre mirem l'hort, engeguem l'aigua i arreglem el país, m'adono de què a cada cantonada hi ha quatre o cinc enginyers, mitja dotzena de batlles i potser una grossa de fiscals i advocats.

Anava a dir fart, però cansat en els darrers temps d'escoltar i llegir més ruqueries i algun que altre missatge poca solta, diré cansat; cansat de que qualsevol esdeveniment, qualsevol situació, per rocambolesca que sembli esdevingui la llavor de quatre dotzenes d'especialistes que si no hi ha prou brou, i afegiran el que calgui, i darrera seu, tres dotzenes i mitja més de comentaris ho acabaran d'arrodonir, sense ni deturar-se un moment a pensar o valorar res més que l'ego personal de dir, jo he tret això, jo he aixecat el de més enllà, jo he enfonsat...

Diego Carcedo, fa ja molts anys diva que el diari El Caso complia una funció social molt important, davant tant disbarat i successos, molts «literados» com diva ell, la resta era pecata minuta, incloent alguna sentència a garrote vil, i darrerament em sembla tornar a viure records que el iaio ja havia deixat de banda, i que la meva generació va viure majoritàriament d'esquitllada, quan dono una ullada als diaris del país, i en especial llegeixo les bertranades i poca-soltades entorn una professora, fa uns mesos d'una psiquiatra, o entorn els fets de la mort d'un jove a Santa Coloma.

I no voldria ara caure en el mateix parany, i donar solucions a tot i a res, però dins la responsabilitat del que sap que la seva paraula o la seva lletra duen a pensar, a reflexionar, a ignorar o rebatre, o fins i tot a girar pàgina sense cap altre consideració; l'efecte s'ha produït, i una o altre reacció o sentiment mou i desperta aquesta paraula o aquesta lletra.

Doncs sí, ignorar o voler ignorar la realitat social, la vàlua de les persones, els sentiments d'un país, no duu enlloc, i davant un acte de responsabilitat, d'una crida a la cohesió social i a la responsabilitat de tot un país, no ens podem quedar amb el que diva el iaio, i crec que som capaços d'assumir aquesta responsabilitat, i si no fora així, potser tocaria deixar el pas lliure a noves generacions i noves paraules, reconèixer que un ha fet la seva feina, i que ja es hora d'una justa jubilació. Com diva fa unes setmanes, «el temps posa tot al seu lloc», i no cal estudiar gaire, però si saber escoltar per a entendre que aquest país mira endavant amb el treball i l'esforç dels fills d'una generació que va treballar molt, va escoltar encara més i va saber ensenyar.

Per a més informació consulti l'edició en paper.