Per més que ens toqui fer-ho de tant en quan, acomiadar algú, per sempre, és quelcom en el que mai ens hi acabem d'acostumar. Amb el pas dels anys, cada vegada hi ha més gent propera que cau pel camí. Primer eren familiars, després pares d'algun conegut i mica a mica arriben inesperadament les persones que t'han acompanyat en la vida com a punts de llum en moments del camí.

Em vaig iniciar en el món de la política als 18 anys, en una època difícil en que havia deixat els estudis. Des de llavors, potser per la meva inseparable ignorància, vaig entendre com la política era com una escola de vida, pel que vaig aferrar-me a un criteri d'egoisme pur i dur, separant el gra de la palla, per estar al costat d'aquells dels qui sempre hi havia quelcom d'interessant i pertinent per aprendre.

Sense dubte, en Francesc Casals era la meva referència en els anys de política activa amb el PS. Era un home de posicionaments ferms, que no defugia la confrontació, des del respecte i l'argumentació. No sempre vaig estar al mateix costat de la taula, però valia la pena reunir-se amb ell perquè era un home que escoltava i manifestava la seva opinió amb serenor i solidesa.

Rellegint els seus articles d'opinió com entrevistes, sempre se'n pot extreure una reflexió sòlida, fora dels partidismes. Tenia una visió d'Andorra que compartia plenament: «algun dia tots acabarem entenent quin és el paper que la Constitució ens reserva a cadascun de nosaltres, i ens limitarem a complir-lo el millor possible. Aquell dia, per fi, anirem bé del tot».

Voldria destacar la seva intel·ligència, la fidelitat als seus amics, una excel·lent oratòria i el seu avispat tacticisme, com a bon jugador d'escacs que era, doncs ell va ser el principal artífex per fer arribar al PS al Govern. Primer va fer guanyar el lideratge dins el partit, i després ho va organitzar per aconseguir el govern del país. Per això, el PS ho va notar tant quan va deixar de ser el seu primer secretari. Sense protagonisme, va saber retirar-se, deixant pas als demès.

Però com a persona, el que més em va atreure d'ell va ser la seva temprança. En el sentit que mai es planyia del seu calvari personal, ni després de la mort del seu germà ni en els darrers anys de malaltia. Després de situacions personals molt difícils, ell estava allà fent política amb nosaltres, de tu a tu.

[email protected]

Per a més informació consulti l'edició en paper.