El fet que la setmana en la qual un inèdit Mariano Rajoy ha concedit la primera roda de premsa a Espanya i la Comissió Europea ha divulgat un esborrany de mesures que alleugen els terminis de compliment d'Espanya, que la tempesta dels mercats, lluny de amainar, hagi crescut fins a portar la prima de risc a cotes històriques, és l'exemple més eloqüent de que al costat de la monumental crisi econòmica, la política és d'envergadura.

És veritat que la compareixença de Rajoy, destinada a generar confiança, va deixar en l'aire dubtes substancials de les que van prendre bona nota els socis europeus i els mercats. La fonamental, la incertesa que suscita el fet que el Govern que ha decidit nacionalitzar la quarta entitat del país no tingui encara decidit, vint dies després, com pensa finançar-la. Mario Draghi ha dit que el Govern va actuar de la pitjor manera possible amb Bankia, subestimant el problema. Si a això s'uneix que les previsions d'injecció de què va parlar el ministre Luis de Guindos, es van multiplicar per tres l'endemà passat, o que el president va tenir una relliscada de campionat al confessar que no estava al corrent del que succeïa en el Ministeri d'Hisenda, sent el coordinador econòmic del Govern, s'entén la desconfiança sobre la gestió de la crisi.

Dit això, encara que el Govern espanyol, desbordat pels esdeveniments, hagi comès errors greus en el procediment, no mereixeria el càstig afegit que Europa no articuli mesures de sentit comú, com una recapitalització directa de Bankia pel Fons Europeu de Rescat, cosa que només requeriria un canvi legal d'aquest instrument. S'havia d'haver negociat amb Brussel·les abans de la nacionalització, cert, però si és una mesura viable res hauria d'impedir adoptar-la.

L'esborrany que maneja la Comissió Europea i que permetria a Espanya retardar un any el compromís de rebaixar el dèficit al 3% és un baló d'oxigen pel país. Però tindrà el seu preu. Les contraprestacions que exigeix ?la Unió Europea estableixen una sèrie de recomanacions imperatives –nous ajustos, supervisió i vigilància dels comptes, mesures fiscals a les que el govern es resisteix, com la pujada de l'IVA– que es veurà si afluixen la corda o ajornen el ofec. En tot cas, quan es debat sobre si Espanya serà o no intervinguda, el que sembla clar és que, si més no, serà tutelada, que és una forma subtil d'intervenció.

Per a més informació consulti l'edició en paper.