• Tenim la sort de veure, a la primavera, en els pocs prats que queden aquestes petites joies de tija esbelta

Encara que cada cop més discretament mig amagades, com avergonyides, tenim la sort de veure, a la primavera, en els pocs prats que queden aquestes petites joies de tija esbelta, ben formada i corbada, que ben plantades es mostren descarades i belles, degordides i oloroses, sobresortint de la resta i oferint allò més sensible i valuós, els seus sis pètals blancs i corona groga ribetada de vermell al vent i a la vida. Grandalles. Cafint de punts blancs el paisatge verd que les amaga.

Narcíssus poeticus. De la família dels narcisos. I ben segur poètiques. Nombrosos en són els que n'han fet poesia o prosa poètica.

«Ansalonga és dels pocs racons andorrans on encara pots trobar l'autenticitat de l'Andorra camperola amb la delícia de la sentor del fenc i de la grandalla». De Bartomeu Rebés a Andorra, dels ulls al cor.

«La grandalla, flor galana / és la flor del meu país,/ és la flor més andorrana, és tot perfum, tot encís». De Josefina Obiols, a La grandalla.

«Grandalla andorrana / de port delicat / que neixes al prat / i vora el camí / Serena beutat / estrella en flor / amb un botó d'or / cerclat de carmí». D'Àngel Blanc i Masdéu a Madrigal.

«La primavera següent van anar a la vall d'Incles. Quin bé de Déu de grandalles i de pitxers ...» De Rosalia Pantebre i Trasfí a Records de la Mirca.

«És Andorra una troballa / dins del món de les beutats, / on l'avet i la grandalla / viuen sempre enamorats». D'Ambrós Caralt i Guixens a Sardana andorrana.

«Festa als ulls i calze de perfum / estel estàtic; gràcil pitavola / Simbòlica grandalla. Vas de llum. / Lliri de flames. Aire de viola / Monjoia de les nostres praderies. /Ocell primaveral. Sis consolies / evoquen els teus pètals d'harmonia. / Al teu cor la corona bicolor. /Al·leluia a la doble jerarquia / d'un poble lliure, en un regne d'amor». De Josep Espar i Tressens a Grandalla.

«De grandalles i roselles / i altres dotzenes de flors, / que del món són meravella, pels seus perfums i colors ... Jo voldria, Verge Santa, / oferir-vos, en un pom». D'Antoni Massoni i Pijuan a A la Verge de Meritxell.

«Tan bon punt el maig arriba / i la neu fon als serrats, / brolla, arreu, un blanc sens mida, / talment com si hagués nevat. / Més, no és neu, sinó que és flora / d'una sorprenent beutat / que els ulls i el cor enamora / tant del vell com de l'albat. / N'és la flor de tot Andorra / que ens visita tots els anys: / n'és la flor que a tots honora, / perquè enjoia els nostres camps./Què tindràs, flor estimada, / que ens transtornes, tal com veus ...? / Per donar-te una abraçada,/ M'he mullat de cap a peus!». De Xavier Plana i Sala a La grandalla flor d'Andorra.

«I a la prada baixa i fonda / amb grandalles i blauets, / la parella que s'estima busca l'ombra dels secrets». De Norbert Orobitg i Carné a Himne a les Valls. «I entorn de les bordes / els bèns i els pastors, en cullen grandalles / i canten cançons». De Norbert Orobitg i Carné a Geografia andorrana.

«Prou sé que la grandalla també l'haveu collida». De Norbert Orobitg i Carné a Comiat.

«Que encisera és la grandalla, / la nostra flor nacional / tan perfumada i tan blanca / primaveres saludant ...» De Rossend Marsal i Clua a Andorra és la nostra terra.

«Flairosa grandalla / si el món ha de ser, / des de vos davalla / tan alta mercè». De Manuel Pal i Casanovas a Llavors de llum. «Estrella –grandalla-, / d'amor i blancor. / Si l'amor us talla, sentiu quina olor!». De Manuel Pal i Casanovas, a Mes de maig. Ofrena floral.

«Hores i mans em manquen / per a copsar el perfum de les grandalles / de la Vall d'Incles, veremar les postes / i amorosir les pedres endaurades / del vell saber, que la desídia enruna». D'Esteve Albert a Endreça.

«Al bon sol, sota el cel blau / els prats s'omplen de grandalles / que embaumen l'aire suau». D'Esteve Albert a Entra l'estiu.

«Quan comença la bonança / i el bon temps entra joiós, / la grandalla esbadellant-se / crida les flors. / I mentre l'estiu s'atansa / perquè el dia va creixent / es mouen, dansa que dansa, / al pas del vent. / Una corona daurada / duen al cor amb amor / i són, de la serralada, / reines d'honor». D'Esteve Albert a La grandalla.

«No he trobat parella teva, vall sola entre mil. / ‘Ascobes', el rei, vernat, cel amunt, fecundant / amb perfum de grandalla, el teu llit és el riu. De Manuel Anglada a I tu, Vall d'Incles galana, gentil.

«Per descobrir l'indret de la grandalla / Cal desertar la grava i el ciment». D'Anton Carrera i Busquets a Andorra.

«L'home i la grandalla estaven sols, / cara a cara, / al fons hi havia l'estiu». De Miquel Lladó a Camí d'Ordino.

«Un turista s'ajup en la solitud del prat. / Ha vingut de Paris / a collir un pom de grandalles». De Miquel Lladó, a Creu de Meritxell.

«Onejar de grandalles a les prades més altes / Te n'ofereixo un ram. Amb tu retorno a Andorra, / amb tú que saps quins són els records que m'hi porten / perquè en vas compartir la profunda harmonia. / Tu em dols només, i amb tu, ple de vida viscuda, / i també ple del goig de l'instant que transcorre / i ens conté plenament, fugacíssim, benigne, / torno a Andorra pels vells viaranys del poema / mentre onegen grandalles a les prades més altes». De Miquel Martí i Pol a Onejar de grandalles.

«Sóc Narcís, sóc Narcís... / Quin encís, quin encís ... / Garla, garla / La Garlanda / Dalla i dalla / la gran dalla /Ature't no'm tocos ... / sóc tan bella! / L'home ho entén /...i, envejós, la talla». De Sergi Mas a Llimoi.

La grandalla és certament un narcís poètic i, per tant, no pot deixar ningú indiferent.

El menyspreu i la indiferència actuals només són mostra, inequívoca, del nostre més alt grau de la qualitat d'indiferents que som.

Com diu l'Antoni Morell a Set lletanies de mort, «Ni els camins, ni les muntanyes, ni els llacs, ni les esglésies signifiquen res, fites de records menjats pels cucs ..., Sí, em vaig suïcidar i suïcidant-me em vaig, per sempre més, adaptar al ferro, al ciment, a la pols i, vaig acceptar que les muntanyes poguessin ser foradades. Em vaig adaptar, amb la meva primera mort a la nova vida, una vida, que nega el record».

És hora doncs d'aprendre a tornar a morir, i renéixer a una nova vida, que permeti fins i tot a les grandalles, trobar el seu lloc.

Com deia Guillem d'Efak, sigueu qui som!

Siguem doncs primer nosaltres, però amb les nostres circumstàncies, amb el que tenim i ens acompanya.

No podem menystenir, ignorar i defugir el que ens envolta. Cuidar-lo i desenvolupar-lo ens farà diferents i alhora nosaltres. El nostre futur passa per reconèixer-nos a nosaltres i el nostre entorn en nosaltres.

Per a més informació consulti l'edició en paper.