Foto: EL PERIÒDIC

a la nostra societat hi ha moltes coses que es trenquen i en molts avenços socials tornem enrera. N' hi ha un però que esgarrifa de pensar que hi pot haver gent capaç de fer-ho possible: em refereixo a la retallada sobre les persones disminuïdes. Considero un manca de sensibilitat molt gran la proposta de suprimir diners destinats a mantenir els llocs de treball de les persones amb alguna discapacitat tant física com psíquica. La reducció d'un 56% dels pressupostos de l'estat a les entitats catalanes que treballen en l'inserció laboral i per tant social d'un dels col·lectius més febles de la nostra societat és d'una mesquinesa total. Voldria recordar que abans dels anys 70 del segle XX una persona discapacitada era totalment ignorada per la societat. Era una realitat vergonyant, era un tema tabú que com que no se'n parlava no existia; fins i tot en alguns dels nostres pobles pirinencs les famílies amagaven els seus parents disminuïts psíquics per que ho consideraven denigrant. Una senyora de Berga va trencar el tabú en participar en un concurs de la tele nacional, la única que hi havia, anomenat «Un millon para el mejor» i va guanyar el milió per poder tenir cura de la seva filla disminuïda psíquicament. Fins ara i per sort a casa nostra la situació ha canviat amb una valoració totalment diferent sobre aquestes persones, aconseguint al llarg d'un ampli camí de reivindicacions la realitat de seva integració laboral. I ara, de sobte, tot això aconseguit perilla, perilla perquè en nom del que s'anomena crisi s'amaguen polítiques vergonyoses i actes delictius de moltes de les persones que tenen o han tingut responsabilitats de govern. La veritat és que sento vergonya aliena pel cas Bankia i per tantes coses. He llegit als diaris que a Catalunya hi ha uns 34.000 ciutadans amb discapacitat o amb risc d'exclusió de quedar-se desprotegits i que aquesta retallada representarà més atur ja que les entitats que gestionen la integració laboral d'aquests ciutadans no podran tirar endavant els seus projectes i per tant una bona colla de persones amb discapacitat no tindran feina, així com també una bona colla dels professionals que treballen en temes d'inserció. En el manifest que els discapacitats intel·lectuals de Catalunya han fet ens diuen clarament que la seva voluntat es treballar, que no es volen quedar a casa, que no volen caritat, que volen tenir un salari.

Per a més informació consulti l'edició en paper.