PUBLICITAT

El malson de la bossa de plàstic

  • Són de mala qualitat, es trenquen, es foraden i hi ha dones que les usen com a paraigües
BRU NOYA // Periodista

El meu trauma infantil no va ser descobrir que els Reis Mags eren els pares, ni que els nens no venien de París via cigonya. Tampoc no ho van ser les classes d'educació física en un sever col·legi de capellans. Tot i que per a mi no era una assignatura, sinó una veritable sessió de masoquisme infernal ideada, tan sols, per posar en evidència davant tota la classe, les meves mancances totals en psicomotricitat, agilitat o resistència. Si la tombarella ja era un repte quasi inassequible, ja no descric l'aventura de saltar al potro, fer la vertical o pujar la corda als crits de mueve el culo cuatroojos. Això i els treballs manuals van ser les úniques coses que vaig suspendre en tota la meva vida estudiantil. Però, ara, amb el pas del temps no em sento pas traumatitzat. El meu autèntic trauma va ser un dia de pluja, al carrer Pelai de Barcelona, quan vaig veure una dona corrent amb una bossa dels magatzems Sepu al cap. Així mentre els meus companys tenien malsons amb fantasmes amb cadena i bola, personatges invisibles, ombres, ànimes en pena que no tenen un cos que els acompanyi disposats a fer malifetes de tot tipus, les marionetes d'Herta Frankel com la rateta Violeta i la gosseta Marilin, Torrebruno, King Kong, malèfiques dones, velles, amb berrugues, arrugades, amargades i solitàries que viuen acompanyades de criatures nocturnes com mussols o bé gats negres, jo somiava que em perseguien dones que es protegien de la pluja amb bosses al cap de Jorba Preciados, El Águila, Sastreria Modelo o el Prisunic.

Ara, amb l'anunci del Govern que les bosses de plàstic passaran a ser de pagament des del primer de gener del 2013, i a partir del novembre del mateix any se'n prohibirà la seva distribució, molts infants s'estalviaran de patir el mateix trauma que jo. De tota manera, les bosses ja estan fent mèrits més que sobrats perquè les retirin de la circulació. Es trenquen, es foraden i semblen paper de fumar. Són menys resistents que l'Athlètic Club en les finals futbolístiques. Ho vaig començar a comprovar l'estiu passat quan potser víctima d'una enajenació mental transitòria vaig comprar una ampolla de litre i mig de tinto de verano. Conscient que era una vil traïció al bon gust i que em convertia, de ple dret en membre de la ciutadania casposa reflexada en aquell anunci tan cutre de Tinto de verano, Mariano!, vaig posar l'ampolla en una bossa de plàstic. Quan passava pel bar del costat de casa, la bossa es va trencar. L'envàs va picar contra la vorera, el tap va saltar i com que la porta era oberta, els que hi havien a la barra van quedar ben ruixats. Gràcies als bons oficis de la Charo, la mestressa del bar, vaig aconseguir tornar a casa sense haver-me convertit en un espàrring de Rocky Balboa. Fa dos caps setmanes, en el supermercat d'un gran centre comercial d'Escaldes-Engordany, vaig sobreviure a la secció de iogurts i làctics tot i que vaig sortir com un iglú amb peus. Però un cop col·locats els iogurts a la bossa, es va esquinçar lateralment. Aquesta vegada no hi ha haver danys personals. Només materials.

La setmana passada en el supermercat de proximitat vaig decidir comprar mandarines, fent cas omís de la recomanació d'una senyora que em deia que no era el temps d'aquesta fruita. Tot i això, a 1,02 euros/quilo vaig fer el cop de cap. En aquell establiment, el client s'ha de pesar la fruita després d'agafar una bossa i uns guants de plàstic. Anava posant mandarines dins la bossa i trobava que pesaven poc fins que em van advertir que la bossa s'havia foradat i que les mandarines fugien pel terra del local, provocant la relliscada i posterior caiguda d'una senyora. En uns segons van passar tantes coses i va ser tan gran el caos que el meu desentrenat cervell i el meu decaigut esperit no van tenir capacitat de registrar. Només recordo que a una altra senyora també se li va foradar la bossa provocant una estesa de tomàquets, i la caixera va iniciar un esprint cap al fons del local per portar un altre paquet de bosses. I una veu, que crec que era de la Meri, una veïna i companya de feina, dient-me que ja tenia tema per al proper article. En aquell moment hauria preferit estar amagat a la fossa de les Mariannes, plantant margarites en el jardí de les Terciàries Franciscanes de les Divina Pastora, o practicant l'animisme després d'haver provat sort amb els evangelistes i amb els testimonis de Jehovà. Però en comptes d'això em vaig quedar com si m'haguessin acabat d'administrar un supositori de Diazepam i que hagués superat a la velocitat del so, la barrera hemato-encefàlica. Mentre, els clients del supermercat es van posar a ballar com massais per esquivar els tomàquets i les mandarines.

En arribar a la caixa, m'havia deixat a casa el cabàs i vaig pagar quatre cèntims per dues bosses de plàstic que, per sort, no es van trencar. La primera vegada que em van cobrar per unes bosses de plàstic va ser en un supermercat de Barcelona. No era el Sepu, ni cap dona no es protegia el cap de la pluja amb una de les seves bosses. Per la megafonia sonaven Contigo en la distancia i altres boleros d'un CD de Luis Miguel adquirit, sens dubte, en una gasolinera de l'àrea de servei dels Monegros. Al costat de la caixa hi havia un cartell. Informava que si portaves la teva borsa t'abonaven dos cèntims. Si no la portaves et cobraven 20 cèntims per una bossa reciclable. Com que era més bon alumne en matemàtiques que en educació física o en treballs manuals, no vaig trigar a calcular que hi havia un 1.000% de diferència. Vaig sortir del supermercat amb un sentiment més apocalíptic que el de Paul Krugman i la sensació que la llei dels mercats s'assembla extraordinàriament a la de l'embut.

 



Per a més informació consulti l'edició en paper.



Comenta aquest article

PUBLICITAT
PUBLICITAT