En un país pintoresc pot passar de tot. Per exemple, que a les poques hores que AENA decideixi tenir aeroports oberts en llocs on surten avions de tant en tant, o gairebé mai, és una barbaritat econòmica, i reglamenti que només estaran oberts de manera permanent els 17 que funcionen amb normalitat , apareix un personatge amb una enorme sort –aconsegueix premis de manera insistent en travesses i loteries– o que li prescriuen els delictes abans de ser jutjat, i declara que els que estem en contra de l'aeroport de Castelló, pel qual han passat menys avions que pel patatar de la meva tia Pascualina, som ximples i maldestres. Carlos Fabra, àlies el Llest, dixit.

En un país pintoresc pot succeir que els rectors no vagin a una entrevista amb el ministre d'Educació, i que ningú repari que si a Espanya hi ha 75 universitats, en percentatge de població hauria d'haver als Estats Units prop de 600. Però als Estats Units no hi ha ni tan sols el doble de les que hi ha a Espanya, encara que això sí, té col·locades a cinquanta d'elles entre les millors del món. Si repassem la llista de les dues-centes millors universitats del planeta, no hi ha cap espanyola. En un país tan pintoresc com aquest pot passar que mentre baixa any rere any el percentatge d'alumnes matriculats, augmenti any rere any el nombre de professors contractats. És com si en un restaurant, a mesura que va disminuint el nombre de taules ocupades i de clients, s'emprés a un major nombre de cambrers.

En un país tan pintoresc com Espanya pot passar que alguns dels aficionats a uns equips de futbol que es disputen la Copa del Rei, li xiulin el rei o el que el representi, i que diguin que no se senten espanyols, però lluitin aferrissadament per aconseguir el campionat de la Lliga Espanyola de Futbol. Més que pintoresc, podríem dir que és un país raríssim.

Per a més informació consulti l'edició en paper.