• Tinc la sensació que s'obren més perruqueries a Andorra o és que n'hi ha algunes que canvien de local

Jo no necessito un/a perruquer/a. A mi em cal un artista capil·lar. O un miracle que procuri dissimular les injustícies de la natura. He fet diversos intents. En el seu moment, em vaig comprar un abonament de 30 euros que em donava dret a tallar-me cinc vegades el cabell en un establiment d'una coneguda franquícia de nom anglès. A sis euros el tall, el primer dia semblava el Máximo de Gladiator i al segon era el cap rapat d'Aand d'Avatar. Al tercer, i per continuar amb les referències cinematogràfiques, em vaig sentir com Mia Farrow a La llavor del diable. El seu marit en el film, que era John Cassavetes, li retreu: «¿Què collons t'has fet?. ¿Vols dir que has pagat per això?». Ella es va justificar dient que era un Vidal Sassoon, que a banda d'una marca de xampú també era un perruquer.

Una altra vegada, em vaig deixar enlluernar per una perruqueria de noms i cognoms estrangers d'un centre comercial. Després d'aconseguir la meva targeta de fidelitat, cosa que vol dir que amb 10 talls en tenia un de gratuït, vaig descobrir que tots sortíem amb el mateix pentinat, com si fóssim clònics o els germans Dalton. No cal dir que mai no vaig arribar als 10 talls i, per tant, no vaig poder gaudir del de franc. Posteriorment va ser el torn d'una perruqueria de barri. Em van proposar de fer-me unes metxes i, en tornar a casa, una mica més acabo com Patrick Gonzalez, aquest noi de 14 anys de Texas que la setmana passada va ser castigat a la Woodlake Hills Middle School, per portar un tall de cabell com el de l'aler dels San Antonio Spurs, Matt Bonner. No vull ni imaginar el càstig si s'arriba a presentar a l'escola amb un pentinat com el del cantant de Tokio Hotel, Bill Kaulitz.

Malgrat tot, en aquest moment, vull canviar de look. Decidit. Perquè si no ho faig ràpidament, semblaré en Carles Puyol. Tinc múltiples ofertes perquè cada dia veig que s'obren noves perruqueries i que hi ha demanda de professionals. Malgrat la crisi, em dóna la sensació que és un sector en expansió. Entre els establiments de les set parròquies puc triar entre els que porten un nom propi: Carina, Francina, Ana, Tony, Iolanda, Joana, Estefi, Antònia, Paco, Desirée, Juli, Meritxell, Marc, Mari Tere, Sheila, Manel, Conxi, Montserrat, Canòlich, Enrico, Víctor o Dolors. I no continuo perquè això sembla el santoral. N'hi ha que porten nom i cognoms com Jordi Vives, Raffel Pagès o Jean Louis David. D'altres amb noms més currats com Cabells d'or, Fascinació, Per tu, el Pinte Daurat, Colors de l'Anna, La lluna o Llarg i curt. També hi ha referències a les novetats: El més nou, Nova imatge, Nou estil, Noves creacions o Nou contrast o les contraccions de noms com Nu-Mon (Núria i Montse). Per solidaritat amb Mia Farrow me'l voldria tallar ben curt. Una periodista del Nikkei va escriure el mes passat que, en una economia en declivi, la gent té tendència a portar el cabell curt. Si es compleix la teoria, a Andorra hauríem d'anar tots amb el cap rapat.

Ara com ara, però, l'únic que aspiro és a dipositar els meus cabells sobrants en el terra d'una perruqueria a canvi d'una mòdica suma de diners. Aspiro a pagar, com a màxim, 15 euros. A veure: si els cabells d'un pobre peregrí indi oferts com a donació en un acte de purificació al temple de Simachalan acaben en una desfilada de moda o, encara pitjor, com a extensions d'una celebritat que n'ha pagat 5.000 dòlars, jo crec que, amb el que aspiro a pagar, puc aconseguir un bon tall. Que doni molta personalitat i que complementi un estil. Sí, ja sé que per miracles, a Lourdes, a Fàtima o el proper dissabte a Canòlich, però sempre és millor provar i arriscar amb l'experiència de la perruqueria que haver d'anar a un establiment de la cadena catalana Fuig Poll, de la qual no cal explicar a què es dedica, o contractar els serveis de l'empresa Grup Mémora que ofereix la possibilitat de convertir un ble de cabells del difunt en un diamant. Això és possible, tècnicament, perquè el cabell té fibres de carboni, que són la base dels diamants.

El preu deu ser impressionant. Com aquell dia que vaig decidir anar a tallar-me el cabell en una perruqueria megaultrasuperfashion d'una gran ciutat, on pronuncien les as molt obertes. Tenien uns grans cartells de noies i nois amb pentinats futuristes i mirades perdudes cap a l'infinit. Mentre esperava, tot fullejant les revistes, em vaig posar al dia dels darrers divorcis i embolics dels famosos. Vaig salivar envejant les casasses de magnats àrabs i russos. Em vaig assabentar de les malalties de les folklòriques espanyoles, dels batejos de fills de toreros i dels pelegrinatges d'exmatrimonis per romeries diverses.

Quan va ser el meu torn, vaig entrar en una mena de dimensió desconeguda. Em van posar una bata lliscosa, em van rentar el cabell amb un xampú de lluentor i anticrespat fet a base de queratina brasilera. Tot seguit em van asseure en una butaca per començar a arreglar-me el cabell. Hi havia quinze perruqueres, dotze pentinadores, tres rentadores de cap, dues senyores que feien les ungles, una que depilava, una caixera i un amo gai amb melena rossa tenyida que gesticulava com un possés.

Em vaig anar enfonsant en la butaca. Sense ulleres, no gosava mirar gaire. Ni al mirall, ni al meu costat. I un cop que ho vaig fer, vaig veure com començaven a eixugar el cabell a un altre client. Em va semblar, no recordo si fruit de l'astorament o d'una al·lucinació, com si l'assecador de mà, penjat al sostre, desafiés la gravetat amb un contrapès instal·lat a la corda que el subjectava. La perruquera, potser en veure la cara que feia, em va explicar que la funció del contrapès era alleugerir el pes de l'assecador, un dels factors que, segons ella, genera més lesions entre el sector. Va ser llavors quan vaig tenir la sensació que no m'estaven tallant el pèl. Me l'estaven prenent.

Per a més informació consulti l'edició en paper.