• L'editorial catalana Fragmenta ha publicat ?El sagrat i el profà', amb pròleg de Vicenç Mateu

Vicenç Mateu ens convida a entrar de manera natural, és a dir pràctica, convenient i interessada, en quelcom avui estrany per inhabitual, tot i que necessari.

El pensar les qüestions existencials, que han preocupat, preocupen i preocuparan sempre l'home.

Com l'oblit del sagrat, convertit en ocultació.

Segurament perquè aquests tipus de reflexió han quedat fora de l'abast de la gent corrent, tant pel llenguatge culte dels filòsofs com per la materialitat dominant tant present en el món d'avui i que ha desprestigiat l'humanisme.

Però si es tenen presents les qualitats del professor i del filòsof Vicenç Mateu fent de mediador del filòsof Mircea Eliade que es troba al darrere reflexionant, la satisfacció per l'entrada queda plenament garantida.

Per Eliade l'aproximació a la religió es fa a través de l'experiència i, de l'anàlisi d'aquesta, en sobresurt el concepte de «sagrat», que es defineix com el que s'oposa radicalment a allò profà. I en remarca la seva potència, la seva majestat tremenda, la seva dimensió sobrehumana i alhora la seva identificació amb allò plenament real en front de la banalitat encarnada per allò profà.

El sagrat és el real per excel·lència, és la casa del ser.

Però el sagrat, per definició és allò totalment altre, només pot manifestar-se en el profà i en necessita la seva imprescindible mediació.

No obstant, aquesta manifestació no pot ser mai completa, captiva com és de la mediació. A aquest mostrar-se del sagrat se'n diu hierofania i es pot donar en la natura, en l'espai i en el temps.

Els mites descriuen la irrupció d'allò sagrat en el món, i la mitologia és la manifestació plena del ser.

En front del temps cíclic de l'hinduisme o la filosofia grega, la doctrina cristiana afirma l'existència d'un temps únic i lineal amb un començament i un final absoluts.

En desacralitzar la natura i en combatre el mite assimilant-lo a pura fàbula davant la veritat cristiana, el cristianisme contribueix a l'adveniment de la modernitat en obrar com a mediació dissolutòria de l'horitzó de les religions ancestrals estructurades segons el patró de la religiosat arcaica, propera a la terra i als cicles de la natura.

L'home modern ja no viu en l'horitzó de la religiositat arcaica, instal·lat en la nostàlgia del paradís, viu el temps com a dolor i caiguda, viu en el terror de la historia, en el territori desolat que resta un cop el món i la història han perdut qualsevol significació. L'home modern, que vol fundar la independència respecte a la natura a través de l'afirmació de la història, contempla la proclamació nietzscheana de la mort de Déu, entenent com a tal el col·lapse de tot sentit més enllà de la immanència més radical, aliena a qualsevol record de transcendència.

La filosofia de l'home modern és una filosofia sense aixopluc.

La consideració del sagrat com a estructura de la consciència fa afirmar a Eliade la perennitat de l'home religiós. I aquesta condició fa que no es pugui considerar com a tal només als habitants llunyans de les societats primitives, sinó que s'estén a tot ésser humà.

L'home modern no està doncs desprotegit front al terror de la història. Eliade passa d'afirmar l'absència del sagrat en l'home contemporani a considerar-ne l'oblit i l'ocultació.

A les desmitificacions de la imatge religiosa del món en les anàlisis de Marx, la psicoanàlisi de Freud i l'antropologia de Nietzsche, Eliade hi oposa la seva desmitificació per recuperar-ne la grandesa d'una visió originària, holística i del fenomen religiós.

L'ésser humà precisa de relats en els que reconèixer-se i que li serveixin de guia.

La traducció occidental, cristiana, que viu una crisi provinciana que creu global, ha de ser realitzada, fecundada per les aportacions de la religiositat oriental i de les societats arcaiques. I proposa el cristianisme còsmic, o hierofanització del cosmos, el mostrar-se del sagrat en el món.

Un nou humanisme és possible, que a més de conèixer i comprendre, transformi la realitat.

I consistent, ara ja, no a desemmascarar el profà en el sagrat, sinó el sagrat en el profà.

Per a més informació consulti l'edició en paper.