Aquí no ha passat res: el quart banc del país està en situació de fallida però no hi ha un sol responsable. Paguem tots, però no s'exerciten responsabilitats personals i polítiques. Esperanza Aguirre va manejar les bambolines per tenir un gegant econòmic al servei dels seus interessos polítics. El PP suma les catastròfiques gestions financeres de València i Madrid i ni tan sols hi ha algú a la picota.

El xantatge funciona: si s'enfonsa Bankia, ens enfonsem tots. Està bé, ho anem a salvar la força. Amb diners de tots. Bankia ens pertany, però només tenim un munt de runes. Després es privatitzarà i alguns tornaran a recollir fruits.

Les «bombolles» formen part de la història de l'economia moderna. Es punxen, paguem les destrosses, i esperem a la següent perquè no hi ha cap voluntat d'exigir responsabilitats ni posar controls a l'actuació de polítics i executius irresponsables. Els gestors es porten els diners quan fins i tot no existeix a la comptabilitat. La societat espanyola no explota, només perquè hi ha molta por i absència total de lideratges. L'enquesta del CIS és demolidora: ningú inspira confiança.

No hi ha claredat ni exemplaritat: els dos requisits bàsics de la democràcia moderna. Cada dilluns hi pot haver una nova sorpresa. I la sensació d'improvisació inunda tot. Mai un govern va gastar el seu crèdit en tan poc temps. Mai va existir un buit tan gran en la possibilitat de fer un transvasament de confiança: el buit.

Les institucions internacionals que han pres el comandament de l'economia espanyola ens demanen més sacrificis. Rajoy amenaça: «cada divendres hi haurà noves reformes». Ni una sola dada que indiqui on està el final d'aquest camí. ¿Qui assumirà les responsabilitats quan es demostri que aquest vademècum de receptes van en la direcció equivocada?

La confiança té com a corol·lari la responsabilitat. I l'autoritat, totes les autoritats, han d'estar sotmeses a l'exemplaritat. Si no es compleix, s'ha de pagar. Ara mateix s'evidencia que a Espanya hi ha dos mons fora de línia: el dels privilegiats que a més d'enriquir-se no rendeixen comptes i dels ciutadans comuns, als quals se'ls apliquen sacrificis que els qui els executen no estan disposats a compartir. Aquesta ruptura de les regles de joc de la veritable democràcia condueix al camí grec. ¡Al temps!

Per a més informació consulti l'edició en paper.