• Un pelegrinatge per l'oculista, les òptiques i l'espiritualitat a causa d'uns problemes a la vista

Foto: NOE

Hi va haver uns anys en què el prefix de moda va ser post: postanalògic, postmodern... Ara tot és pre: precuinats, prejudicis o premonicions. Hi ha més ciutadans preocupats que ocupats i més prejubilats que jubilats. Mai no havíem tingut tants joves preparats.

És a dir, amb dos màsters i quatre idiomes però que són a la frontera de la desesperació laboral. Tot això són les conclusions que vaig treure després de la lectura de diversos articles mentre esperava a la consulta de l'oculista, on a diferència d'algunes sales d'esperes de metges, encara hi ha revistes interessants i no es limita al Pronto, Hola, Lecturas i altres dedicades a un sector choniadolescent on parlen de la cel·lulitis de la Jennifer Lopez, dels abdominals de Justin Bieber i de les xancletes per ser una it girl. Després de la visita jo també em vaig convertir en pre. A la miopia i a l'astigmatisme vaig afegir la presbícia, que d'entrada, em va sonar fatal però el metge em va tranquil·litzar quan em va dir que era vista cansada. Per tant, toquen vidres progressius.

Em vaig sentir com el Rompetechos o Trencasostres, aquell personatge de còmic, miop i despistat, que va crear Francisco Ibáñez i que, si la memòria no em falla tant com la vista, era un dels protagonistes d'una revista anomenada Tío vivo. Posteriorment, quan vaig sortir de l'òptica i, coneixedor del preu dels vidres i de la muntura, em vaig transformar gairebé en aquell Carpanta, que viu en la pobresa.

Després de trucar a la CASS i dir-me que encara no fa cinc anys de les anteriors ulleres, la qual cosa vol dir que no rascaré ni un euro, em va venir el record del personatge del Manolo de la 13 rue del Percebe. És un morós que viu al terrat i que està contínuament acorralat pels creditors.

Treballo molt amb l'ordinador, necessito vidres antireflectants, comprimits i no sé quants complements més com ara fotocromàtics o polaritzats. Al final, l'explicació em va semblar tan complexa com la història d'amor d'un català amb una grega que acaben parlant de Schopenhauer en un after hour a la cançó L'affaire Sofia d'Els Amics de les Arts. L'únic que vaig entendre és que amb cada innovació i millora, la factura creixia i ja era a prop de l'estratosfera. No em van servir els arguments com ara que la gent amb ulleres troba feina amb més facilitat o que ara es fabriquen muntures molt maques i que el fet de portar-ne evita que Mourinho em pugui posar el dit a l'ull com un remake del film Malditos bastardos de Quentin Tarantino. L'oficial nazi (Christoph Waltz) posa el dit a l'ull al caçanazis que interpreta Brad Pitt. Tampoc no em va engrescar l'explicació que la majoria d'alts càrrecs del país porten ulleres com els dirigents dels bancs, el cap de Govern, molts ministres i altres mandataris.

És que, a més del preu, sempre recordo que quan anava a l'escola, el que portava ulleres era objecte de totes les burles i no el deixaven jugar a futbol. A Cambodja, els khmers rojos de Pol Pot assassinaven, sense pietat, els que com jo, portaven ulleres. Consideraven que era un signe de cultura, educació burgesa, riquesa i contrarevolució.

Més o menys com el barret a la segona república espanyola que va ser substituït per la boina. En el cinema de l'star system de l'època daurada de Hollywood només portaven ulleres les bibliotecàries i anys després només ho feien Clark Kent, abans de convertir-se en Superman, i Woody Allen.

Durant certs períodes les ulleres eren com ser calb: una maledicció. Molts miops i molts calbs vivien acomplexats. A aquests últims no els servien mites com la presumpta gran activitat sexual o aquella frase de Sèneca que deia més o menys així: «no em considero calb, el que passa és que sóc més alt que el meu cabell». En aquesta millora d'imatge segurament hi ha tingut a veure aquell home calb que anunciava la loteria espanyola de Nadal i que era vist com un «possibilitador de somnis». Considero que tinc ínfimes possibilitats que em toqui la loteria o qualsevol altre sorteig. Així que vaig decidir anar a fer la volta per les principals òptiques del país a la recerca de les ofertes. Ja sigui un 2x1, butlletes per als sorteigs de l'Alguna cosa es mou a Andorra o entrades per a Caldea. A aquest pelegrinatge comercial el va succeir, ràpidament, un altre de més espiritual.

A banda d'encomanar-me a Santa Llúcia, patrona dels mals de vista i una de les set dones, a part de la Mare de Déu, que es commemora pel nom a la missa canònica, vaig dur a terme una tournée per les comarques catalanes pròximes al país. Era com la recerca del meu grial particular. Algun sant o santa, patró o patrona, exvot o relíquia que em cuidi la vista.

Em vaig informar que a Butsènit, a l'Horta de Lleida, hi ha una relíquia d'uns 150 anys, coneguda com «la pedreta». Se li atribueixen propietats curatives: es diu que aquesta petita pedra plana, rodona i amb forma d'ulls cura els mals de vista. I jo com Santa Elena, la mare del turisme religiós cristià --al segle IV es va desplaçar a Terra Santa a venerar els llocs sagrats d'una nova religió que, a poc a poc, aniria desplaçant els cultes pagans de l'Imperi Romà-- cap a Butsènit.

Ella, amb el seu viatge va donar el tret de sortida de les peregrinacions. El meu va ser el debut i el comiat. En arribar allà em van explicar, afligits, que els havien robat «la pedreta». I vaig pensar en el narrador del Petit Príncep quan deia allò de «m'agrada que la gent es prengui les meves desgràcies seriosament». Sóc Rompetechos però també Calimero. Avui vaig a encarregar les ulleres; per no perdre el món de vista.

Per a més informació consulti l'edició en paper.