Si quelcom s’està repetint en aquesta crisi és que tot element que no sigui financerament sostenible senzillament no és viable. Primer és qüestionarà la seva existència i mentrestant la situació s’anirà fent crítica fins que acaba desapareixent.

Així ha anat passant amb les caixes d’estalvi de l’Estat espanyol, a principis del 2011 es van augmentar els coeficients de solvència obligatori al 9%, que va provocar la seva desaparició paulatina per fusionar-se i convertir-se en bancs. Tot i així, ni les milionàries provisions que han hagut de fer aquest any, per assimilar els actius immobiliaris, no hi hagut prou. La quarta entitat bancària espanyola, Bankia que fusionava set caixes d’estalvi, amb 10 milions de clients i 340.000 milions d’actius va ser ahir nacionalitzada, perquè 32.000 milions corresponen a actius immobiliaris de dubtosa valoració.
Així, la crisi està precipitant els canvis com si es tractés d’un huracà, sense deixar d’empeu tot allò que estigui desgastat o tingui els peus de fang.

A l’igual ha passat amb totes les eleccions generals europees, de moment s’han emportat sis caps d’estats o primers ministres. I les eleccions franceses no ha estat l’excepció, ens han concedit un altre copríncep, però alhora una altra via de futur europeu, des de la qual no sols es centra en l’austeritat financera, sinó que vol estimular el creixement anticíclic. Però de fet són tant els reptes que té per endavant l’economia europea que dubto de la viabilitat de les propostes que s’han fet durant la campanya francesa.
Entretant aquí no deixen de caure’ns gerros d’aigua freda. Mentre aquest mes ja hem superat el miler de persones inscrites en el Servei d’Ocupació, als funcionaris els han comunicat que no hi ha cap previsió per les seves pensions promeses.

Els funcionaris comptàvem amb una pensió selecta, la promesa estava escrita en la disposició addicional vuitena de la llei de la funció pública del 2000, la qual garantia les pensions que havien estat establertes en un Decret del 1981, que determinava una pensió del 70% de la darrera nòmina del funcionari, poden prejubilar-se a partir dels 60 anys amb el 60% del sou. ¿S’imaginen què és això? Doncs avui dia, senzillament res, paper mullat.

Però tanta responsabilitat tenen cadascun dels governs que hi ha hagut des del anys vuitanta, com tots els funcionaris que esperàvem que la pensió caigués del cel. Fins la data cap funcionari no ha cotitzat ni un cèntim per provisionar el complement de pensió de jubilació.
De moment són poques les persones jubilades que cobren la selecta pensió, però està clar que a partir d’ara, els que es jubilin no tindran la mateixa sort. A partir d’aquí, com que els funcionaris hauran de passar pel copagament, juntament a les lleis i a la lletra petita dels contractes s’haurà de presentar els plans de viabilitat financera. A partir d’aquí no hi podrà haver diferències en les jubilacions, i si n’hi ha que cadascú es cotitzi les seves.

Per a més informació consulti l'edició en paper.