• ¿Cap a on va Europa i qui pot posar fre a aquest desastre?

Foto: NOE

Obeint l'ordre absurda –i desesperada– de Groucho Marx, aquelles dues paraules inoblidables: «més fusta!», els seus germans anaven destrossant un a un els vagons del tren fins que al final quedava només la locomotora. Qualsevol en una situació semblant, hauria buscat una solució més coherent, però es tractava, clar d'una pel·lícula còmica i d'uns genis de l'absurd. ¿O no?

És que aquesta història de la crisi, i les solucions que ofereixen uns i altres, es va semblant cada vegada més a l'escena dels Marx. Només es tracta de canviar la fusta per la mitja dotzena de paraules que estan en la ment de tots: més impostos, més retallades, més ajustos, més diners per a la banca ... i la locomotora segueix desbocada cap ningú sap on mentre va perdent vagons, llocs de treball, creixement etc. I el problema, que no és només d'Espanya, s'agreuja al nostre país i es va agreujant ara a Europa, perquè ni tan sols els germans de Groucho es posen d'acord en si es necessita més fusta o moderar la velocitat de la locomotora.

Rajoy fa ara el paper de l'alter ego de Groucho com abans ho va fer Zapatero, però només mitges, perquè Groucho és naturalment Merkel entestada en què la locomotora segueixi a tota marxa peti qui peti. I de la mateixa manera que a Merkel li ha sortit Hollande, a Rajoy li ha sortit Griñán, però d'això ja en parlarem en el seu moment perquè, com que tinc escrit, dubto molt que l'electe president de França sigui capaç de dur a terme el seu programa i ni vull opinar sobre un Griñán que no es posa vermell quan afirma que Andalusia té el seu propi camí de recuperació que no és el del Govern Central i resulta que després de no sé quants anys de govern socialista, presenta unes xifres d'atur, subsidis, corrupcions i deute (el deute ni tan sols el presenta) que clamen al cel. Quin pla el de Griñán!. En fi.

I és que un ja no entén res. Se'n Rato –segurament quatre dies abans que es recomani prescindir-ne– i ofereix en el comunicat de renúncia unes dades que, llegides sense més, són com per agafar tots els estalvis de la teva vida i posar-los en accions de Bankia. Però és que a la pàgina següent, el Govern adverteix que haurà d'injectar –una altra vegada– ni se sap quants milions per salvar Bankia i altres entitats del desastre previsible. ¿Algú ens pot dir la veritat? Sí, anem a l'oposició, el senyor Rubalcaba.

I el senyor Rubalcaba ni entén ni admet –insisteixo, en l'oposició– que s'usi diners públics per salvar bancs quan es retalla en sanitat o educació. Dir aquestes coses crea adeptes, però Rubalcaba sap perfectament que és pura demagògia i una irresponsabilitat en aquests moments, i ho sap perquè ha estat en molts governs i coneix perfectament la importància del sector financer, aquest que era «el millor del món» segons el seu excap ZP i, segons sembla, no.

No tenim polítics ni a Espanya ni a Europa i, cada dia més, el que es constata és la crisi dels partits que han perdut la credibilitat i l'essència del que realment han de ser per convertir-se en estranyes factories de poder, corrupció i amiguisme .

Per aquest descrèdit dels vells partits, per la seva immoralitat, va sortir un tipus com Berlusconi i d'aquest descrèdit ha sortit Alba Dorado a Grècia amb uns matons que van obligar als periodistes a aixecar-se quan el seu líder va entrar en una sala de premsa: « Aixequeu-vos tots i mostreu els vostres respectes al líder!». ¿Cap a on va Europa i qui pot posar fre a aquest desastre?

Per a més informació consulti l'edició en paper.