Podem mirar-nos en qualsevol mirall, però si ens mirem al mirall francès, no sortirem, políticament parlant, molt afavorits. Hem observat, en escoltar les declaracions d'Hollande i Sarkozy després de la confirmació dels resultats electorals de diumenge, que hi ha llocs on els polítics saben guanyar i saben perdre, respecten l'adversari i expressen una submissió natural al dictamen dels ciutadans. Mentre els candidats francesos despatxaven caballerosa i educadament els seus respectius i acabats d'estrenar papers de guanyador i perdedor, María Dolores de Cospedal deia el PSOE, sense anomenar-però al·ludint a ell nítidament, «vil» i «miserable» per un treu-me allà aquest consens sobre no sé què.

Si ens mirem al mirall francès, en política però també en algunes altres coses, la imatge que ens torni serà molt diferent de la que hi projectem (en el fons, els miralls sempre fan això, són finestres més que una altra cosa), però si posem davant d'aquest mirall dels sondejos preelectorals i a peu d'urna, la imatge que rebrem no serà diferent, sinó molt diferent: els sondejos francesos encerten, claven els resultats amb un marge d'error de molt poques dècimes. Igualet que els nostres. Tant és així, que n'hi va haver prou que sortís el de la televisió pública, perquè tot el món, inclosos els candidats, els donessin per definitius i oficials, tot i l'escassa diferència percentual entre un i altre.

Això dels sondejos projectats sobre el mirall francès ens retorna una imatge certa i incontestable: aquí, ens els inventem. I, a sobre, la gent a qui pregunten sobre el seu vot, menteix. La pena és que els miralls, malgrat el seu abundant ús en camerins i salons de bellesa, poc tenen a veure amb l'aparença i els seus cosmètics. Ensenyen l'interior de les coses, i en aquest cas mostren la precarietat de la nostra democràcia.

Per a més informació consulti l'edició en paper.