Foto: NOE

Sí, aquí les veuen, elevant-se en silenci, víctimes d'una esplendor mal aprofitada i conseqüents d'una realitat immòbil. Monuments d'acer que avui dia no només formen part del nostre paisatge, sinó del paisatge de totes les ciutats que el nostre afany viatger vulgui o desitgi visitar. Propietàries de les altures ens vigilen, fan que les mirem i les observem cada dia en benefici del seu enormitat. ¿Quin atraient tenen? ¿Per què se sostenen encara invulnerables? L'únic que poden oferir-nos a part del seu passat, és la decadència, l'acritud, el retret per no haver sabut utilitzar el suport que llargament ens han ofert en interessos més objectius, més plausibles, més raonables, ara el veiem i lamentem l'absurd, fem ironia costa d'una oportunitat perduda, ¿què hem fet?, ens preguntem amb un desànim que la trista realitat ens ofereix.

Jo em dic sovint, suposo que igual que vostès, perquè encara segueixen en peu, no ho critico, només m'ho pregunto, evidentment comprenc que el seu desmunt té un cost significatiu per a l'estat actual de les economies o en altres casos, vigilen immutables la propera continuïtat d'un treball emprès però que a causa de la carestia, el seu reinici es perd en un preuat temps que per desgràcia, es va passant.

A uns els pot agradar, a altres no, crec fermament que la seva raó de pes tindran per seguir alçades, però també és molt cert que desentonen i ho fan per dos motius, el primer és d'ordre paisatgístic i el segon nostàlgic, però també educatiu , ens recorden que per molt bé que barrin les coses en un sentit, aquest sentit cal derivar-lo cap a altres camins alternatius, però tot al seu temps, avançar costa, però retrocedir, recular, ja és una altra història.

Per a més informació consulti l'edició en paper.