• La fragmentació de la societat es hereva de les teories de Maquiavel

Foto: NOE

Europa força un gir ràpid de les seves teories econòmiques i socials, malauradament encara es cataloguen o debaten amb aquesta diferenciació, una diferenciació que sense que es tracti d'un model o un dictamen escrit, es poden traduir o interpretar com a econòmiques sempre i quan es refereixen als entorns empresarials o bancaris, i socials quan es refereixen als ajuts, subvencions o com un polític els anys 60 va anomenar, «la classe popular» i que Saturnino Rodríguez va popularitzar sota la definició de populacho a la espanya dels 60 i 70 al Nodo.

Aquest ràpid cop de cintura, a l'estil d'algun dels millors esportistes de la bimba, obertura a noves opinions i corrents d'opinió, es pot arribar a interpretar com el de «nadar i desar la roba», i segons el que marqui Grècia i França, com s'empassi la classe social el ràpid canvi de jaqueta a Sèrbia, i mentre Portugal segueixi sense fer soroll, veurem si seguim per aquí o per allà, i està clar caldrà fer canvis, destituir assessors, potser algun ministre i començar a dialogar amb altres.

Tot plegat es pot rellegir com si avui entonar un mea culpa es pugui acceptar i esperar una correcció, o si pot representar el reconeixement de que les mateixes directrius i teories socials que es varen equivocar i educar un parell de generacions, ara veuen que tampoc han sabut corregir, el que Àngela Merkel va definir com a desviació del creixement.

Fa uns nou o deu anys vaig comentar que els Verds d'Andorra es devien integrar en algun dels partits amb representació parlamentària, i així aportar les seves idees i propostes des d'una plataforma amb veu i vot, créixer políticament i socialment i demostrar que no eren un refugi de idees marginals o sense cohesió social. Recordo que el meu interlocutor em va respondre força enfadat, de que això era vendre's a l'enemic. En part puc estar d'acord que té les mateixes opcions i oportunitats un liberal, un socialista o un verd, però salvant la ironia, quan vaig al mercat i només em venen enciam, reconec que m'agrada dinar amb un bon tall de poltre o bou, una amanida, una copa de vi i un cafè acabat de fer.

M'hauria semblat prou correcte que en el seu moment entressin a formar part dels socialistes, tot i que en el Govern Pintat crec que hauria pogut donar un equilibri i un sentit més social a un entorn molt críptic. I així arribem allà on potser no són paraules molt agraïdes avui, però reconec que l'entrada dels verds dins DA ha acabat de donar forma al que Europa avui es qüestiona en veu baixa, i que tant sols algun cap de Govern amb visió de futur, fa dies que sap; ni dreta ni esquerra, i el model polític i social no pot arribar a una fragmentació política i social que faci inviable una societat, i menys a una fragmentació política que faci inviable un estat, una societat.

El que un ministre, recentment mort a Espanya, va justificar en un sopar fa més de 30 anys, com l'estat de les autonomies a Espanya és la demostració de que l'ego i les lleis de Maquiavel són les aliades de tot bon polític; mentre es preocupen de les seves competències, ideals nacionalistes que si no existeixen ja els crearem, nosaltres fem com Isabel la Catòlica, que cada mes es girava la camisa mentre deia «Bendita limpieza», i quan s'ho creguin més del compte, els hi escurcem i ja tenen una altra feina.

Em recorda aquest moment, una conversa fa anys amb Cristina Orduña, on em deia: «Però si tota aquesta pesca ni saben que vol dir una agenda de premsa», em permet reobrir alguna de les velles llibretes, i adonar-me que en els darrers anys han passat moltes coses, s'han dit moltes altres, i que un dels fets que a Europa més d'un deu observar amb atenció, és que al petit Principat d'Andorra ni dretes ni esquerres, i que una breu interferència en la política que va durar tant com el darrer Govern, avui te la mateixa consideració que tiniva el bufó de la cort reial de la edat mitjana, tot i que aquest feva la seva feina en un context més dur, doncs si no li reien les seves gràcies hi podia perdre el coll.

Reviso l'agenda de 2011 i cerco les portades del 3 d'Abril del 2011, recupero les informacions i em quedo amb una anàlisi d'EL PERIÒDIC en l'evolució política des de la Constitució, i em deturo a pensar si avui com A Europa hi ha qui es revisa aquesta evolució, per a plantejar un model polític i social d'integració i amb visió de futur

Crec que aquest model amb molta discreció, sense fer gaire soroll i avui observat des d'Europa, pot respondre les preguntes que es fan Sarkozy, Hollande, Nicolic, Papadimos i tota la societat Europea que observa i preveu un canvi en la política, un canvi que Europa ha trigat molt a albirar, i que només desprès dels avisos d'Àngela Merkel, ha pres en consideració.

¿Que pot representar un país amb un parlament fraccionat com la seva societat? La resposta a una educació i cultura des de la fi de la segona Guerra Mundial, molt equivocada, però que en lloc de que reprodueixi el conflicte del Govern belga, tant hàbilment amagat i silenciat, fins i tot hi ha qui va insinuar que algun candidat a França se li havia suggerit no esmentar-ho, pot ésser el missatge d'una societat, cal dialogar, cal retrobar la unitat de tots, i no pas en un país sense autonomies, una Europa sense països, un Principat sense parròquies i comuns, ans el contrari, refermant la identitat de cada un i de cada una de les persones de la societat, adoptant un model de consens i creixement personal.

Crec que Europa des de fa unes setmanes, tot just des de l'inici de la segona volta francesa, ha donat més que una ullada al nostre Govern i a la evolució política del país, tard potser per a alguns, oportunament per a la societat, però torno a les pàgines del 3 d'abril, amb un any de temps per a reflexionar, amb una Europa que intenta nedar i desar la roba mentre estudia quins canvis fa per a no reconèixer la seva errada, i els verds treballant des de les institucions i els organismes, però amb massa pes al cistell per a acabar de prendre aquesta nova direcció envers el futur que demana una societat.

No crec que ens calgui esperar un any sencer per a veure molts canvis al nostre Govern, o que arribi Nadal o Cap d'Any; un any i poc de legislatura i un model polític que ara Europa intentarà comprendre, necessita una nova reforma, un nou paradigma, el mateix que fa poc més d'un any va dur al país a jubilar el bufó de la cort, i integrar una societat, ni d'esquerres ni de dretes, anys per davant del que des d'avui viurà Grècia, de les alternances polítiques a Espanya i França, en contra de, i mai a favor de tots, o com a Sèrbia reinventant el model i un canvi de jaqueta amb la promesa d'un Pla Marshall. Andorra va viure fa tres anys aquesta fragmentació social i política, i en aquest moment li dono la raó de nou a Cristina Orduña, només cal rellegir les agendes de premsa, o els diaris de l'any passat, retrobar les notícies oblidades en el temps sense resposta o continuïtat, per a que un projecte avui pioner i model de la societat del segle XXI, s'alliberi de càrregues, no de la experiència i la saviesa, però sí que en conjunt avanci amb la riquesa de la sobirania, l'experiència dels furs, i les decisions d'un país i qui el representa.

Per a més informació consulti l'edició en paper.